Nepal

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Benvinguts a l'any 2075! No, l'últim destí del viatje no ha estat el futur sino que a Nepal no compten els anys segons Crist! Els seus mesos tampoc van del nostre 1 al 31 sino que van del 15 al 14, dia amunt dia avall. Això em fa pensar en tantes coses que donem per suposades perquè a la nostra societat són així però que no tenen perquè ser així a tot arreu.

Vaig venir a Nepal fa 3 anys amb l'Ivan, la Mercè i la Isa (que també van venir a veure'm a Filipines), va ser abans del terratrèmol, vam estar per la vall de Kathmandu i després vam anar a viatjar per l'India. Nomès van ser 4 dies però l'amabilitat nepalesa i veure els himalaies, on les muntanyes petites són més altes que la muntanya més alta d'Europa, va fer que ara torni a ser aquí.

La Nona, una super bona amiga de la piscifactoria (el meu grup de teatre), vindrà d'aquí 8 dies a viatjar amb mi pel Nepal durant 24 dies. Mentrestant, decideixo anar a Pokhara, una ciutat a vora d'un llac a 7h de Kathmandu. Visito una mica la zona i parlant amb el propietari de l'hostal, el Vishnu, em diu que ell és d'un poble de la muntanya a 3h d'allà, jo també li explico que sóc de la muntanya i em diu que si em fa gràcia pot parlar amb la seva família i que m'allotgin uns dies allà. Sona molt bé així que parlo amb un australià, el Jeremy, que havia conegut a Kathmandu i també s'apunta. Anem a buscar el jeep i allà ens trobem amb el tiet del Vishnu que també va al poble.

La "carretera" s'acaba 10min abans d'arribar i fem l'últim tros a peu. Arribo i conec a la familia, els avis, un dels fills d'aquest, el Ganesh que és professor d'anglès, la seva dona i un dels seus fills que té 8 anys. L'avi em fa seure i després de preguntar-me pels meus pares, avis, germans, si tenia dona i fills (és força típic nepalí), em diu "on tens les cartes?", li dic que a la motxilla i em diu que les vagi a buscar. Es veu que el tiet que ens va portar em va veure les cartes a la motxilla i el primer que va fer va ser dir-li a l'avi perquè li encanta jugar a cartes. Em va ensenyar a jugar al Romi i així vam passar cada nit. 

El menjar típic de Nepal és el dal bhat i el típic nepalí el menja per esmorzar, dinar i sopar. Consisteix amb arròs blanc, vegetals, sopa de llenties i un curry que pot ser de patata, pollastre, carbassa, mongetes, de fruita jack o del que sigui. A l'hora de menjar anem a la cuina, que és un passadís molt petit, ennegrit pel fum, on l'àvia de la familia seurà al fons a terra, a la vora dels fogons i tots seurem a terra al llarg del passadís. L'àvia ens servirà un deliciós dal bhat a tots, ens mirarà com ens el mengem i farà un somriure immens cada vegada que li diguis "mitho cha" (deliciós en nepalès). Al primer àpat em van donar una cullera per menjar però vaig veure que tothom utilitzava la mà dreta per menjar, així que al següent àpat ja els hi vaig dir que tampoc em feia falta cullera, em van ensenyar el truquillo de menjar l'arròs amb la mà utilitzant el dit gros de palanca i a partir d'ençà ho feia així.

Els dies em passàven volant, un dia vam fer una excursió on el petit de la casa ens va fer de guia, un altre vam llaurar un camp amb les mules i les aixades per preparar-lo per la plantada d'arròs, el Ganesh em va ensenyar una mica de nepalès. Abans de marxar, l'avi em va donar un barret tradicional que els senyors grans nepalesos porten i es va oferir per acompanyar-me, juntament amb la seva dona, al poble més pròxim, més d'una hora caminant, per agafar el bus i que no haguès de matinar per agafar el jeep. El camí va ser molt bonic i coneixien a tot deu, la gent sortia de les cases a saludar-los i a preguntar qui era jo.

 

 

 

 

El bus local va arribar, anava tant ple que havia d'anar de peu i gairebé no em podia ni moure. De sobte el bus va haver de parar perquè es va punxar una roda i vam baixar a estirar les cames mentre canviaven la roda. Un noi se'm va apropar i em va preguntar d'on era en nepalès, jo no el vaig entendre i m'ho va preguntar en anglès. Em va dir que com que portava el barret tradicional, la gent del bus comentava si era extranger o local. El noi va aclarar-li el dubte a la gent del fons del bus i em va convidar a un refresc. Vam estar parlant molt i al tornar pujar em va fer passar fins al fons del bus i em va aconseguir un seient privilegiat al terra del passadís.

Torno cap a Kathmandu i m'allotjo a l'hostal per anar a buscar a la Nona a l'aeroport. La Nona no en sabia res, així que parlo amb el propietari de l'hostal al que la Nona havia reservat el taxi per recollir-la a l'aeroport perquè em porti a mi també. Allà vaig esperar-la amb el gorro nepalès i un cartell "Namaste Nona", va ser molt emocionant la trobada!

 

 

Vam fer una mica de turisme per la ciutat i a preparar-nos perquè l'endemà marxàvem per començar el trekking del Manaslu circuit. Pel trekking del camp base Everest necessitàvem agafar un vol intern i el circuit de l'Annapurna ens van dir que era extremadament turístic, la gent el feia sense guia i havien construit una carretera, així que vam optar pel circuit del Manaslu, que era molt menys turístic, es necessitava guia i me n'havien parlat molt bé. Després d'un bus local de 10.5 hores per carreteres no asfaltades i plenes de sots, parades múltiples per recollir gent, paquets o litxis dels arbres, xarrades amb locals que ens preguntàven d'on som, si som parella, fins i tot un astròleg em va llegir les mans i va predir que tindria 3 fills, després li va dir el mateix a la Nona i que viuria més de 85 anys, arribem al poble des d'on comencem la caminata, Arkhet.

Caminem cada dia 6-7h, dormim en tea houses, ens dutxem amb aigua congelada, sovint amb un cubell, i mengem gairebe sempre el mateix. El paisatge comença a canviar, de boscos tropicals a boscos que podrien ser del pirineu. Comencen a apareixer muntanyes nevades colossals al voltant. El nostre guia, el Tenji, ens diu "aquest es el Manaslu", un dels 8 gegants de Nepal, 8156m. Després de fer-li un book de fotos i passades dues hores em diu, aix no, no es el Manaslu. Vaja... A la segona també va fallar. El nostre guia és sherpa de la regió de l'Everest i no ha vingut moltes vegades al Manaslu. Arribem a Lho, un poble a dalt d'una muntanya des d'on veiem ara si, per primera vegada el Manaslu. És molt impressiomant veure aquesta muntanya totalment nevada i amb les dues puntes que la fan molt especial.

 

 

 

 

 

Anem creuant cares somrients, vestits tradicionals, nens dient Namaste (hola en nepalès), d'altres demanant xocolatines, venedors de pollets, gent cultivant els camps, dones rentant roba al riu, gent carregant coses amb el cap (fustes, portes, cistells amb pedres o branques), monjos, monestirs, parets amb inscripcions i dibuixos budistes (mani walls), gossos maquíssims i d'altres pollosos, vaques, bous, yaks i moltíssimes mules carregant provisions. Pel camí trobem un dispensari i la Nona, que és metgessa de família, vol entrar-hi. Allà hi coneixem a un noi que és "paramèdic" i ens explica tota la feina que fan amb els pocs recursos que tenen al mig de la muntanya.

Arribem a Samagaun, un poble a 3550m envoltat per muntanyes nevades espectaculars. Aquí som concients per primera vegada que la carretera més pròxima està a 4 dies caminant o amb mula. Com que vam arribar aviat vam anar a fer una excursió a un llac preciós al peu d'un glaciar juntament amb els guies, un francès i un belga que hem conegut. Per la tarda surto amb la Nona a donar una volta i treiem el cap a una escola propera a l'allotjament on vam conéixer a un professor americà que porta la guarderia del poble. Està gestionada per l'organització Mountain Child i ensenyen a nens de 3-5 anys nepalí, tibetà i anglès amb professors locals i extrangers. També  els hi donen un àpat al dia, una dutxa calenta a la setmana i es raspallen les dents. Ens diu que per ell aquesta és la millor època ja que és final de temporada i per tant no hi han molts turistes, però encara fa bon temps i podem veure tot verd i ple de flors. Just en aquesta època hi ha recolecta d'un èsser molt curiós, mig cuc mig planta, que és un curatot i es ven molt car al mercat xinès per medicina tradicional i potenciador sexual (per variar).

Continuem la ruta i els arbres van desapareixent, ara nomès queden camps verds i muntanyes rocoses i nevades. Per camí de sobte veiem una marmota, i una altra, i una altra... N'hi havien un munt, són d'un color més clar que les del pirineu i més exhibicionistes.

El 25 d'Abril de 2015 va succeir el primer d'una sèrie de terratrèmols devastadors al Nepal. Hi van haver més 9000 morts i moltíssims damnificats, alguns se'ls hi va destruir la casa d'un dia per l'altre. Segons els locals, justament ara, 3 anys més tard, el govern ha alliberat les ajudes rebudes per la reconstrucció de les zones més afectades i també ha posat un plaç de 6 mesos per construir, així que a tots els pobles estan construint com bojos per rebre els ajuts.

Avui fem nit a 4400m d'altura, cada vegada es fa més difícil pujar i demà és el gran dia que pujarem a 5106m. Dormim a una cabanya de pedra amb els guies i fora feia un fred de deu, però per sort anàvem ben abrigats.

Ens aixequem ben d'hora i comencem a pujar, avui si que es fa dura la pujada, raletim el pas però ens mantenim constants. Aquí ja no hi queden ni plantes, ni flors i gairebé ni gespa, només hi han pedregals i neu. Finalment assolim el Larke Pass, és incrïble pensar que estem a més de 5100m i al nostre voltant només hi han muntanyes que encara són més altes, pedres i neu. A mesura que anem baixant no em trobo massa fi, tinc una mica de nàusees, suposo que serà l'altura. Quan vaig estar a Bolivia fa 7 anys, vaig fer el Huayna Potosi (6088m) però portava més temps en altura i no em va afectar gaire. Vam baixar bastant i de sobte em vaig trobar molt millor. Vam parar a casa d'una dona que vivia a una tenda al mig de la muntanya amb la seva filla i un gos. Vam fer un té i un xapati amb el pernil que em van enviar els meus pares i això em va recuperar del tot.

 

 

Aviat acabem el trekking i ja anem de tornada a la civilització passant per una part del circuit de l'Annapurna. Es fa extrany veure cotxes, sentir pitades i no estar envoltat de muntanyes tota l'estona.


[ENGLISH]
Welcome to the year 2075! No, the last destination of the trip has not been the future but in Nepal they do not count the years according to Christ! Their months do not go from our 1 to 31 but go from 15 to 14, more or less. This makes me think of so many things that we take for granted because in our society they are like that but they do not have to be like that everywhere.

I came to Nepal three years ago with Ivan, Mercè and Isa (who also came to see me in the Philippines), it was before the earthquake, we stayed in the valley of Kathmandu and then went to India. It was only 4 days, but the nepalese kindness and seeing the Himalayas, where the small mountains are taller than the highest mountain in Europe, caused that I'm here again.

Nona, a super friend of mine from the "piscifactoria" (my theater group), will come here in 8 days to travel with me for Nepal for 24 days. In the meantime, I've decided to go to Pokhara, a city on the side of a lake at 7h from Kathmandu. I visited the city a bit and I spoke with the owner of the hostel, Vishnu, who told me that he comes from a town in the mountain 3 hours from there, I told him that I also come from the mountain and he told me that he can talk to his family to stay there for a few days. It sounds great so I spoke with an Australian, Jeremy, who I met in Kathmandu and he decides to join. We went to take the local jeep and there we found the uncle of Vishnu who also goes to town and helps us to reach there.

The "road" ends 10 minutes before arriving and we make the last part on foot. I arrive and I knew the family, the grandparents, a child of them, Ganesh, who is an English teacher, his wife and one of his children who is 8 years old. The grandfather makes me sit down and after asking about my parents, grandparents, siblings, if I had a wife and children (it's quite typical nepali questions). After that, he told me "where do you have the cards?", I told him that they are in my backpack and he told me go to take them. The uncle that took us saw them in my backpack and the first thing he did was telling the grandfather because he loves playing cards. He taught me to play Romi and this is how we spent every night.

The typical food of Nepal is dal bhat and the typical nepali eats it for breakfast, lunch and dinner. It consists of white rice, vegetables, lentil soup and a curry that can be potato, chicken, pumpkin, beans, jack fruit or whatever. At the eating time we go to the kitchen, which is a very small corridor, blackened by smoke, where the grandmother will sit in the end of it on the floor, next to the stoves and we will all sit on the floor along the corridor. She will serve to us all, she will look at us as while we eat and she will make a huge smile every time you say "mitho cha" (delicious in Nepali). At the first meal I was given a spoon to eat but I saw that everyone used the right hand to eat, so at the next meal I told them that neither did I need a spoon, they told me the trick to eat the rice with the hand using the big finger as a lever and from then on I did it that way.

The days we were flying, one day we had an excursion where the little one of the house was our guide, another we worked with mules and farming tools to prepare the field for the rice plantation, Ganesh taught me a bit of Nepali. Before leaving, the grandfather gave me a traditional hat that the old Nepali men wear and he offered to accompany me, along with his wife, to the nearest town, more than an hour walking, to take the bus in order that I didn't to take the jeep early morning. The way was very beautiful and they knew everyone, people left the houses to greet them and ask who I was.

The local bus arrived, it was so full that I had to stand up and I almost couldn't move. Suddenly, the bus had to stop because a wheel was flatened and we went down to stretch the legs while changing the wheel. A boy approached me and asked me where I was in Nepali, I did not understand him and he asked me in English. He told me that as he was wearing the traditional hat, the people from the bus didn't know if I was a foreigner or a local. The boy clarified the doubts to the people at the end of the bus and invited me to a drink. We were talking a lot and, when we got back, it made me move to the end of the bus and I got a privileged seat on the floor of the corridor.

I came back to Kathmandu and I stayed at the hostel to go to pick up Nona at the airport. The Nona did not know anything, so I spoke with the owner of the hostel that Nona had booked the taxi, to bring me also to the airport. There I waited for here with the Nepali hat and a sign saying "Namaste Nona", meeting her was very exciting!

We did some sightseeing in the city and we prepared everything because the next day we left to begin the trekking of the Manaslu circuit. For the Everest base camp trekking we needed to take an internal flight and the people told me that Annapurna circuit was extremely touristy, that we didn't need a guide and they've built a road, so we chose the Manaslu circuit, which was much less touristy, a guide was needed and they recommended it so much. After a 10.5 hour local bus for unsealed roads that were full of bumps, multiple stops to collect people, packages or lychees from the trees, talks with locals that asked us where we come from, if we are a couple, even an astrologer read my hands and predicted that I would have 3 children, then he said the same to Nona and that she would live for more than 85 years, we arrived to the village from where we started the walk, Arkhet.

We walk every day 6-7h, we sleep in tea houses, we shower with frozen water, often with a bucket, and eat almost always the same. The landscape begins to change, from tropical forests to forests that could be from the Pyrenees. They begin to appear colossal snowy mountains around. Our guide, Tenji, tells us "this is the Manaslu", one of the 8 giants of Nepal, 8156m. After taking a photo book of the mountain and continuing for two hours he told us "this is not the Manaslu". Oh... The second one also failed. Our guide is Sherpa from the Everest region and hasn't come many times to Manaslu. We arrived at Lho, a town on top of a mountain from where we saw, for the first time, the Manaslu. It is very impressive to see this mountain totally snowy and with the two tips that make it very special.

We are crossing smiling faces, traditional dresses, children saying Namaste (hello in Nepali), others asking for chocolate, sellers of chicks, people cultivating fields, women washing clothes in the river, people carrying things with their heads (wood, doors, baskets with stones or branches), monks, monasteries, walls with inscriptions and Buddhist drawings (mani walls), gorgeous dogs and others with fleas, cows, oxes, yaks and many mules loading provisions. On the way, we found a clinic and Nona, who is a family doctor, wanted to enter. There we met a boy who is "paramedic" and explained all the work they do with the few resources they have in the middle of the mountain.

We arrived at Samagaun, a village at 3550m surrounded by spectacular snowy mountains. Here we are aware for the first time that the nearest road is 4 days walking or with a mule. As we arrived soon, we went for an excursion to a beautiful lake at the foot of a glacier along with the guides, a French and a Belgian we met. In the afternoon, I left with Nona to walk around and we entered to a school close to the accommodation where we met an American professor who manages the village nursery. It is run by the Mountain Child organization and they teach Nepali, Tibetan and English to 3-5 year old children with local and foreign teachers. They also give them a meal a day, a hot shower a week and brush their teeth. He told us that for him this is the best time to do the trek since it is the end of the season and therefore there are not many tourists, but there's still good weather and we can see everything green and full of flowers. Only at this time, there's a very special being, half-worm half-plant, which is sold very expensive in the Chinese market for traditional medicine and sexual enhancer.

We continue the route and the trees disappear, now there are green fields, rocky and snowy mountains. On the way, we suddenly see a marmot, and another, and another ... There were a lot, they are of a clearer color than those of the Pyrenees and more exhibitionists.

On April 25, 2015, the first of a series of devastating earthquakes in Nepal happened. There were more 9,000 deads and many victims who lost the house from one day to the next one. According to the people, just now, 3 years later, the government has released the aid received for the reconstruction of the most affected areas and has also set a 6 month period to build, so all the towns are building crazily for receiving the aid.

Today we spend a night at 4400m high, it is becoming increasingly difficult to climb and tomorrow is the great day that we will climb at 5106m. We slept in a stone cabin with the guides and outside it was so cold, but luckily we were very warm.

We got up really early and started going up. Today, it is harder to climb, we go step by step but constant. There are no longer plants, no flowers and almost no grass, there are only stones and snow. Finally, we reach the Larke Pass, it is incredible to think that we are more than 5100m and there are only mountains that are still higher, stones and snow around us. As we go down I do not feel so well, I have a bit of nausea, I guess it will be the height. When I was in Bolivia 7 years ago, I did the Huayna Potosi (6088m) but I spent more time in height and it did not affect me much. We went down quite a bit and suddenly found myself much better. We stopped at a woman's house that was living in a tent in the middle of the mountain with her daughter and a dog. We took a tea and a chapati with the spanish ham that my parents sent me and this completely recovered me.

Soon, we finish the trekking and we are going back to civilization going through a part of the Annapurna circuit. It is weird to see cars, hear honking and not be surrounded by mountains all the time.

Australia submarina

 

[ENGLISH FOLLOWS]
He decidit tornar a Australia per embarcar-me a una gran aventura i mai millor dit, m'ha sortit un voluntariat durant dues setmanes per anar a una expedició de buceig a la gran barrera de corall. Hauré de fer de pinxe de cuina i ajudar amb les tasques del vaixell, a canvi em donen dos bussejos al dia. La gent paga més de 3000 euros per estar al vaixell una setmana i jo no hauré de pagar res. Em demanaven tenir el visat working holidays, bon nivell d'anglès i un mínim de 10 immersions durant l'ultim any, així que tenia tots els requisits. Vaig trobar vols barats per venir desde Vietnam així que no m'ho vaig pensar dos cops i vaig acceptar.

Vaig buscar una combinació que em permetés fer parada de 3 dies a Brisbane per visitar a la Bet i als amics d'allà. Com que el vol passava per Singapore, que no hi he estat mai, i era més barat si feia una escala de tot el dia, vaig fer això. Singapore és un país molt singular, és extremadament net, avançat tecnològicament i ordenat, i hi conviuen gent provinent de diferents parts d'Àsia en harmonia comunicant-se en anglès; Xina, India, Korea, Malasia, Japó, Filipines, etc. Vaig cometre alguns delictes sense adonar-me'n, vaig creuar el semàfor en vermell (es que venia de Vietnam) i vaig menjar xiclet pel carrer dues vegades (està prohibit menjar xiclet i no en venen enlloc). La ciutat és molt espectacular, vaig estar visitant els jardins de l'abadia, chinatown i el centre.

Just el dia abans vaig veure dos ex-companys de marqueting d'HP pujant una foto de Singapore, els vaig escriure i just estàven allà per una fira. Així que pel vespre vam quedar al seu hotel i vam anar a sopar junts. Em va fer un munt d'il·lusió veure'ls, de fet ens vam conéixer al meu primer viatge amb HP, que va ser a las Vegas, i a partir de llavors vam treballar molt més junts. Ben acabat el sopar vaig anar amb metro, que no té conductor, cap a l'aeroport a agafar la connexió cap a Austràlia.

 

 

La Bet, la meva amiga de Barcelona que em va acollir durant l'estada a Brisbane, està embarassada de més de 7 mesos i em feia molta il·lusió fer-li una última visita abans que parís per donar-li ànims! Quan em va obrir la porta vaig flipar amb la panxa, quan vaig marxar feia una mica de panxeta però res en comparació amb ara. La que era la meva habitació ja està invaïda per les coses de la futura Martina. Vam fer un bon dinar i més tard vam quedar per fer una cervesa amb el Clint (el marit de la Bet) i amb una amiga mexicana de la Bet, la Diana, que jo també coneixia. La Diana em va dir que li agradaria fer-me una entrevista pel seu programa de ràdio sobre el meu viatge i la meva opinió sobre la identitat llatina. Dit i fet, l'endemà estava a l'estudi de ràdio gravant, va ser una experiència molt xula.

Vaig aprofitar per quedar amb uns amics, vam sopar amb la familia del Clint, que em feia molta il·lusió veure'ls perquè són tots super macos i a la nit vaig anar a fer cerveses amb els companys de feina del restaurant on vaig treballar. Es van ficar a xisclar quan em van veure, va ser molt xulo i vam passar-ho super bé. L'endemà vam fer una petita excursió a la selva a prop de Brisbane per passar el dia i em van portar a l'aeroport per volar cap a Cairns.

 

 

 

 

 

Unes hores més tard començava l'aventura, embarquem al vaixell i a les 6 de la tarda sortim a alta mar. Tot comença a moure's molt més del que m'esperava i es que resulta que anàvem a Osprey reef dins del coral sea, és una zona que encara està més enllà que la gran barrera de corall on depenent del vent no hi poden anar. Conec a tota la tripulació i m'expliquen com va tot, semblen tots molt macos, només hi havien 9 clients així que no seriem masses. És hora d'anar a dormir, varies portes, escales, escotilles i arribo al camarot que compartim l'altre voluntari i jo. El vaixell es mou tant que em fa moure de banda a banda al llit, però m'aconsegueixo adormir. L'endemà m'aixeco abans de les 6, ben pàlid i una mica marejat, però no hi ha temps a perdre perquè he d'ajudar a fer l'esmorzar. Vaig pensar més d'un cop que hauria de sortir corrents a vomitar però anava a fora a prendre una mica l'aire i se'm passava, al cap de poques hores em van dir que ja podia anar a bussejar i al tirar-me a l'aigua ja se'm va passar tot. Per sort, ja m'he tornat immune i ja no em marejo.

Les immersions són increïbles, el corall impressionant i bancs amb mil peixos de colors. La tripulació és tant maca que entren tots a la cuina després de cada àpat a fregar tots els plats i com que són un munt, no tarden res, sino em tocaria fer-ho a mi i tardaria molt. S'organitzen perquè busseji al màxim, normalment 3 i a vegades 4 vegades al dia.

He estat envoltat per més de 30 taurons, però taurons amistosos, passen de tu però fan molta impressió. Un dia vam anar a bussejar a Gotham city, és diu així perquè hi han molts peixos ratpenat, i durant el dia era molt tranquil però per la nit es converteix en una carnisseria; els depredadors surten a caçar, et passen per la vora taurons i trevallys, i els veus com s'alimenten, de fet has de vigilar de no apuntar amb la llanterna als peixos petits perquè els depredadors aprofitaran la llum i es menjaran el que iluminis, va ser el busseig nocturn més espectacular que he fet mai.

Lo bo d'estar en aquest vaixell és que a tothom li encanta bussejar, des del xef, a la hostessa, al mecànic, i he après un munt, no nomès de navegació sino de vida marina. Una de les coses que em flipa més del mar és la simbiosi, és el vincle que creen dues espècies per tal de viure conjuntament i aportar l'un a l'altre. El típic exemple és el peix pallasso com el Nemo (peix anemona), viuen a les anemones perquè son urticàries per moltes espècies però no per ells, així és protegeixen, i l'anemona reb protecció, neteja i nutriends. Un que em va semblar super curiós és el goby, un peix que sempre que en veus un el veuràs a la vora d'un forat a la sorra i si t'esperes una mica veuràs una gamba cega sortir del forat. Normalment la gamba cega toca amb una antena al goby i si hi ha perill aquest aleteja per alertar a la gamba, llavors els dos s'amaguen al forat que ha cavat la gamba, ho trobo alucinant.

A vegades els peixos també són curiosos com nosaltres, un dia que jo bussejava tant tranquil miro sota meu i veig un peix gegant (més d'un metre) que es diu "potato cod", al principi em feia gràcia que em seguís però quan es va acostar molt jo vaig començar a canviar la trajectòria i no em parava de seguir fins que em vaig poder desfer d'ell, tothom va flipar. Un altre dia una tortuga també es va posar a nedar a la meva vora una bona estona. En una altra ocasió un peix remora, que normalment s'enganxen a sota els taurons o tortugues per protecció, em va confondre per un peix i la tenia a sota meu tota l'estona. També vam veure vàries serps de mar, són molt espectaculars com naden, i tot i que són molt verinoses no ataquen als bussejadors, tot i que també són curioses i et poden seguir una estona.

I després vaig veure als reis del camuflatge, el peix pedra, que no només es queda quiet com una pedra sino que emula que té alga a sobre i a vegades m'assenyalaven on era i tardava una bona estona a veure'l. El peix escorpí és com una fulla i s'enganxa a algun tros de corall i va oscil·lant com si fos una fulla. I per últim, vam veure varios calamars, ja és flipant de la forma que neda, sembla que tingui faldilles i leviti, però et quedes sense paraules quan canvien de color per camuflar-se, els pots estar veient, canvien de color i desapareixen.

 

 

 

 

 

 

Van ser dues setmanes a alta mar molt intenses amb només 4 hores a terra entre elles, on se'm movia tot d'esquerra a dret com si estés al vaixell, però ha estat una experiència irrepetible.

Al tornar a Cairns vaig decidir llogar un cotxe i fer un roadtrip per la zona durant 4 dies, vaig conéixer una noia canadenca, la Laurie, i vam anar junts. Tota la zona del daintree forest fins a Cape Tribulation, les cascades i els llacs als cràters em va encantar. I vam veure cassuaris, platipus i wallabys (cangurs petits) en llibertat, que van millorar-ho encara més.

 

 

 

 

 

 

La meva última parada serà Nepal i els vols més barats sortien desde Melbourne, així que decideixo passar-hi 4 dies. Allà un noi local, el Matt, m'allotja a travès de couchsurfing. El Matt és super maco, parla molt bé espanyol així que l'ajudo a practicar i s'ho curra moltíssim durant la meva estada a Melbourne. Va arreglar una bici perquè pugui fer ruta per la platja fins a Brighton, de camí vaig veure un lloc on es podien veure pingüins en llibertat, d'anada en vaig veure 4 entre les roques però em van dir que si tornava a la posta de sol potser veuria els que tornàven de pescar i així ho vaig fer, n'hi havien un munt, és alucinant. L'endemà vam anar a jugar a tenis perquè a mi m'encanta i el Matt domina molt, llavors vam quedar amb els seus amics per dinar al pub i després em va convidar a l'estadi a veure un partit de futbol australià (és una espècie de rugby) perquè jugava el seu equip, el Geelong cats.

 

 

Avui és el meu últim dia a Austràlia i entre anades i vingudes hi he viscut 5 mesos, ara mateix passen per la meva ment tants bons moments que hi he viscut que em costa de creure el que hi he viscut. Ha estat una part molt important d'aquest viatge, una manera diferent de viatjar i de conéixer un país, que m'ha deixat emprempta. I just avui m'emporto el millor regal de despedida que podia tenir, la Martina (la filla de la Bet i el Clint) ha nascut amb dues setmanes d'antelació, així que ja puc marxar d'Austràlia.

[ENGLISH]
I've decided to come back to Australia to board on a new big adventure, I've got a volunteering for two weeks in a diving expedition in the great barrier reef. I will have to help the chef and help in the tasks of the ship, in return of two dives a day. People usually pays more than 3000 euros to be on the boat for a week and I won't have to pay anything. I must have the working holidays visa, good english level and a minimum of 10 dives on the last year, so I had all the requirements. I found cheap flights to come from Vietnam so I didn't think it twice and I accepted.

I looked for a combination that allowed me to do stopover for 3 days in Brisbane to visit Bet and my friends from there. The flight was passing by Singapore, that I've never been, and it was cheaper if I was doing a stopover for the whole day, so I did that. Singapore is such a singular country, extremely clean, tecnologically advanced and tidy, where people from several parts of Asia live in harmony speaking english; China, India, Korea, Malasya, Japan, Philippines, etc. I did some illegal things while I was there without realizing it, I crossed with a red traffic light (I was coming from Vietnam) and I ate chewing gum twice (It's illegal to eat chewing gum and they don't sell it anywhere). The city is really spectacular, I was visiting the bay gardens, chinatown and the center.

The day before, I saw a couple of ex-colleagues from marketing HP posting a photo of Singapore, I wrote them and they were there for a tradeshow. In the evening, we met at their hotel and we went for dinner together. I was so excited to see them, actually we met on my first trip with HP, to Vegas, and from then we worked much more together. After dinner I went by metro, which doesn't have a driver, to the airport to take the connection to Australia.

Bet, my friend from Barcelona who lives in Brisbane, is pregnant for more than 7 months and I was excited to visit her before the birth! When she opened the door I was amazed with the belly, when I left she had a bit of belly but you can't compare. The room that used to be mine was invaded by the future Martina's stuff. We ate a good lunch and later on we met for a beer with Clint (Bet's husband) and a mexican friend of Bet, Diana, that I also knew. Diana told me that she'd like to interview me for her radio program about my trip and my opinion about the latin identity. On the following day I was in the radio studio recording the interview, it was such a nice experience. 

I met some friends, had dinner with Clint's family, who I was willing to see because they are super nice, and at night I went for beers with my ex-colleagues of the restaurant I worked. They screamed when they saw me, it was such a nice moment and we enjoyed a lot. On the following day we did a small excursion in a rainforest close to Brisbane and then they took me to the airport to go to Cairns.

Some hours later the adventure was starting, we board the boat and at 6pm we leave. Everything starts to move more than I was expecting and the reason is that we were going to Osprey reef in the coral sea, further than great barrier reef, where depending on the wind they can't go. I met all the crew and they explain me how everything works, they seem really nice people, there were only 9 customers so we wouldn't be many people. It's time to go to bed, some doors, stairs, hatches and I reach the room that I share with the other volunteer. The boat is moving that much that I move from side to side of the bed, but I finally fall asleep. On the next day, I wake before 6, quite pale and a bit dizzy, but there's no time to lose because I need to help preparing the breakfast. I thought more than once that I should run out to vomit but I was going from time to time to take some fresh air and I was getting better. Some hours later, they told me I could go diving and when I jumped in the water I felt much better. Luckily, I don't get dizzy anymore.

The dives are amazing, incredible coral and schools of thousands of colorful fishes. The crew is so nice that they all enter to the kitchen after every meal to wash all the plates and due to they are so many it's so fast, otherwise I should do it and it would take a long time. They organize themselves in order that I dive as much as I can, 3 and even 4 times a day.

I've been surounded by more than 30 sharks, but the friendly ones, they ignore you but they are really impressive. One day we dived in Gotham city, it's called like that because there are many bat fish. During the day it's quite quiet but at night it turns into a buchery; the predators go fishing, sharks and trevallys swim next to you, and you see them feeding. In fact, you have to take care not to light the small fishes because the predators will take advantage of the light and will eat them. It was the most amazing night dive I've ever done.

Another good thing of being in a boat like that is that everybody loves diving, from the cheff, to the host, engineer, and I've learned a lot, not only how to orientate in the water, also from marine life. One of the things that amazes me the most in the sea is the symbiosi, it's the link that create two species to life together and provide things to each other. The typical example is the clown fish, like Nemo (anemone fish), they live in the anemone because they sting to many species but not to them, so they get protection. On the other side, anemone get protection, cleaning and nutriends from the leftovers. Another case that is so curious is the goby, a fish that it will always be next to a hole and if you wait for a while you'll see a blind prawn coming out. Normally, the blind prawn touches with an antena to the goby and if there's any danger, the goby will move to warn the prawn and both will hide in the hole that the prawn has dig, it's amazing.

Sometimes, the fishes are curious like us, one day that I was diving quietly, I looked below me and I saw a giant fish (more than a meter) called potato cod. At the beginning it was funny but when he got closer I started changing my way and it didn't stop following me until I could escape, everybody was amazed of the situation. Another day, a turtle swam next to me for a while. In another ocasion, a remora, that normally get stuck below the sharks or turtles, thought I was a fish and it was below me all the time. We also saw some sea snakes, it's amazing how they swim, although they are poisonous they don't attack divers, but they are also curious and they can follow you for a while.

I saw the kings of the camouflage, the stone fish, that not only reamains quiet like a stone for a long time, it emulates that it has algue on top, so sometimes they were pointing where it was and it was taking a long time for me to see it. The leaf scorpion fish, that is like a leaf and gets stuck to a piece of coral, oscillating like a leaf. At last, I saw several kattle fish, it's already amazing how they swim, it seems they have skirts, but you lose the speech when they change the color to camouflate, you can see them, they change the color and disappear.

When I came back to Cairns I decided renting a car and do a roadtrip on the area during 4 days. I met a canadian girl, Laurie, and we went together. I liked a lot all the area of daintree rainforest to Cape Tribulation, the waterfalls and the lakes on a crater. And we saw wild casowaries, platypus and wallabys which improved it even more.

My last stop will be Nepal and the cheapest flights were from Melbourne, so I decided spending there 4 days. A local guy, Matt, is hosting me through couchsurfing. He is super nice, speaks spanish so I help him to practise and he makes that my stay in Melbourne is amazing. He fixed a bike in order that I can cycle next to the beach to Brighton. On the way I saw a place were you could see wild penguins, so I went there and I saw 4 between the rocks, but they told me that if I was coming back for the sun set I might see more because they come back from fishing. That's what I did and I saw so many, it was incredible. On the following day we went to play tennis because I love it and Matt is so good at it, then we met some of his friends to have lunch in a pub and he invited me to the stadium to see an australian football match because his team was playing, Geelong.

Today is my last day in Australia and I've been here for 5 months in total. Now I have so many nice moments that I've lived here going through my mind that it's hard to believe all what I've experienced here. It has been a really important part of my trip, a different way of travelling and knowing a country, that it has left a fingerprint on me. Just today I've got the best farewell present that I could have, Marina (Clint's and Bet's daughter) has born two weeks in advance, so I'm ready to leave Australia.

Vietnam 2

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Em dirigeixo al parc nacional de Cuc Phuong a fer un voluntariat durant una setmana a un centre de rescat de fauna vietnamita. Majoritàriament hi han pangolins, és com un armadillo, i és el mamífer que més trafiquen del món ja que a Xina utilitzen les seves escames com la viagra, que en realitat és fals. També hi han gats lleopards, binturongs i civets.

Aquests animals són nocturns així que vaig anar en vàries ocasions a alimentar-los de nit. Un dels dies el cuidador em va fer entrar a mi a on hi havien els gats lleopards i de cop van aparéixer els tres, fent-me rugits i allà em vaig cagar. Vaig començar a deixar el menjar a varis llocs i van passar de mi totalment. Un dia vaig anar amb el veterinari tot el dia per revisar els pangolins i n'hi han varis que els hi han hagut d'amputar la cua, es creu que per varis motius (estrès, males condicions, menjar) la infecció els hi ha anat a la cua i els hi han d'amputar. La veritat és que amb els recursos que tenen fan molt bona feina per intentar que aquesta espècie no desaparegui, així com per reintroduir-los al seu hàbitat natural.

 

 

 

Camino pel carrer i veig pastisseries amb croissants, cafeteries amb expresso, edificis amb un toc francès, un llac amb barquetes molt cutres en forma de cigne i arbustos tallats en forma de cotxe o piolin. Estic a Dalat, hortera és l'adjectiu que més defineix aquesta ciutat, havia sigut el lloc de vacances preferit pels francesos durant l'ocupació. Em diuen, tu, sent de Barcelona has d'anar a la "crazy house" i llegeixo, és com si el Gaudí i el Tolkien s'haguessin fotut àcid junts per dissenyar aquesta casa, i la veritat és que la definició la clava bastant. És una casa subrealista d'una arquitecta vietnamita que volia donar l'experiència de ser a la selva dins la ciutat perquè molts espais naturals havien desaparegut per la deforestació i els bombardejos. Et pots passejar per unes escales en forma de drac que passen per sobre un teulat molt empinat que conté habitacions d'hotel amb finestres amb formes geomètriques que són de tot menys rectangulars. De cop apareixes a una zona que simula una cova on les estalactites estàn plenes de purpurina i acabes entrant per una cloïssa gegant per apareixer a unes sales que simulen el fons marí. Em va encantar!

El dia següent vaig fer barranquisme i va ser una passada, rappel per vàries cascades, l'última de 65m, un tobogàn i un salt a una gorja. Al acabar ens van dir que ens haviem de donar-nos pressa per tornar perquè semblava que havia de ploure i van acertar, quan estàvem tornant amb el jeep per una carreterutxa sense asfaltar amb uns sots de déu, es va posar a ploure a bots i barrals. El conductor era un mestre, li derrapava el jeep de banda a banda i ell com si res, fins al punt que estàvem a una pujada i no conseguia continuar perquè li patinàven les rodes. Vam baixar tots a empènyer i vam aconseguir sortir-nos-en del primer obstacle, el segon era més difícil i quan vam aconseguir superar-lo, van parar el motor del cotxe i no el podien tornar a engegar. Per sort estàvem a 15min caminant de la furgoneta i vam arribar-hi ràpid, això si, plens de fang i xops. Aquí vaig conéixer una parella de catalans molt macos, a la nit vam anar a sopar junts i amb gent que havia conegut al meu hostal. Després del sopar, en Bernat va dir, m'han dit d'un lloc que és com la crazy house però en bar, i allà que vam anar. Tal qual, escales per tot arreu, forats que et porten a una altra sala, petits racons, coves, personatges... Va ser molt divertit!

 

Els catalans em van recomanar un allotjament que acaben d'obrir al parc nacional de Cat Tien així que vaig anar cap allà amb bus local. El propietari, el Quoq, és super maco i ens convida a una barbacoa la nit que arribo! Allà conec a una alemanya, la Linda, i a un danès, el Daniel. Amb la Linda anem al parc nacional el dia següent i fem una ruta amb bici i caminant fins el llac dels cocodrils. Pel camí ens trobem a un guia que ens diu que aquest matí no han vist cap primat però van veure dos cocodrils petits. Nosaltres de cocodrils no en vam veure, diuen que fa poc que els han reintroduït, però pel camí vam veure una família de gibbons, són uns primats que pel matí fan uns crits que sembla una alarma d'incendis, i dos grups de macacs, a més de milpeus, insectes varis i un concentració impressionant de papallones que no havia vist mai.

 

Arribo a Saigon (Ho Chi Minh), el president Ho Chi Minh va canviar el nom a aquesta mega urbe després de la victòria del comunisme i la retirada de les tropes americanes. I és que hi ha molta història a aquesta ciutat, per això vam amb moto amb el Daniel als túnels de Cu Chi, un circuit de 250km de túnels diminuts que utilitzaven els vietnamites per lluitar contra els americans, els túnels són tant petits que t'has de arrastrar. I per entendre una mica més que va suposar la guerra del Vietnam, vam anar al museu de la guerra. Encara se'm posa la pell de gallina al pensar el que vaig veure al museu i el que va passar. La guerra va durar més de 17 anys, van morir més de 4 millons de persones i és va bombardejar gairebè 4 vegades més que a la segona guerra mundial. L'atac dels EEUU va durar 10 anys i va ser molt, molt, molt dur, no només van injectar diners a Vietnam del sud perquè el comunisme no guanyi, van bombardejar gairebé tot el país i van utilitzar químics que van deixar unes deformacions terribles a la població a més de greus problemes per cultivar la terra. La gran majoria de països van mostrar suport per aturar aquesta barbàrie i inclús hi van haver vàries auto-immolacions en senyal de protesta. Després d'això se'm va treure la gana totalment, i mira que no havia dinat, i vaig haver de fer un llarg passeig per digerir.

Tinc la sensació que he estat a punt de tenir un accident moltes vegades durant aquests últims 2 dies. I es que Saigon és coneguda per tenir un tràfic horrible, milers de motos creuren constantment, has de creuar el carrer confiant en que t'esquivaràn i santiguar-te encara que no siguis religiós. Al arribar a Saigon, vaig demanar una moto per grab, és una aplicació que pots demanar un taxi o una moto, a Àsia és molt popular. Em va portar un noi universitari que conduia a la manera local, com un boig entre el caos, adelantant, en contra direcció i, fins i tot, per carrers diminuts.

 

 

He de reconeixer que el Vietnam em feia una mica de por perquè sabia que és super turístic i això pot fer que un país canvïi la seva essència, però m'ha sorprès molt gratament, està clar que estàn més que acostumats al turisme però l'essència està a tot arreu, sobretot al carrer, on pots trobar gent menjant als puestos de cada cantonada, prenent un cafè vietnamita, jugant a jocs de taula, ballant a primeríssima hora del matí i fabricant tot tipus de productes. Combinant tot això amb els impressionants paisatges i la història el fan un país super interessant.


[ENGLISH]
I'm going to Cuc Phuong National Park to do a volunteering for a week in an animal rescue center of vietnamese wildlife. There are mostly pangolins, it's like an armadillo, and it's the most trafiked mammal in the world due to the fact that in China they use their scales as viagra, which in reality is fake. There are also leopard cats, binturongs and civets. 

These animals are nocturnals, so I've been feeding them at night during several occasions. One of the keepers told me to enter where the leopard cats were and suddenly three of them appeared, opening their mouth and showing their teeth, at that moment I shitted on my pants. I started placing some food in different locations of the enclosure and then they totally ignored me and went for the food. One of the days, I went with the vet all day to check the pangolins and there are some of them that they've had to amputate their tail. They believe that for different reasons (stress, bad conditions, food) the infection moved towards the tail. The truth is that with the resources they have, they do a really good job to try that this specie doesn't disappear and they can reintroduce it to their natural environment.

I walk in the street and I see bakeries with croissants, cafes with expresso, buildings with french style, a lake with really odd boats with the shape of a swan and bushes cut as a car or piolin. I'm in Dalat, it used to be the favourite holidays place for the french during the ocuppation. People told me, being from Barcelona, have to go to the "crazy house". The guide says, it's like if Gaudi and Tolkien had taken acid together to design this house, and I think the definition is quite precise. It's a surealist house a vietnamese architect that wanted to provide the experience of being in the jungle while being in the city, because many of the natural spaces disappeared due to the deforestation and the bombings. You can go through some stairs with the shape of a dragon that pass over a really steep roof containing hotel rooms with windows with geometric shapes that are other things rather than rectangular. Suddenly you appear in a place that seems a cave with glitter stalactites and you finish entering through a giant clam to appear in some rooms simulating the underwater world. I loved it!

On the following day I did canyoning and it was amazing, rappel on several waterfalls, the last one 65m, a small water slide and a jump into a gorge. When we finished, they told us we should hurry because it seemed it was gonna rain and they were right. When we were coming back with the 4 wheel drive in an unsealed bumpy road, it started raining cats and dogs. The driver was a master, the jeep was slipping from side to side and he didn't care, until in the middle of a way up he couldn't continue because the wheels were slipping all the time. We went all down the jeep, started pushing and we succeeded. They stopped the motor and then they couldn't turn it on again. Luckily, we were only 15min walking from the van and we could arrive there quickly, although we were full of mud and wet. I met there a really nice couple of catalans, la Mireia i el Bernat, and we went for dinner together with a dutch and a chinese girl that I met in the hostel. After dinner, Bernat said "I know a place like the crazy house but in a bar" and there we went. It was exactly like this, stairs everywhere, holes that take you to another room, small cosy places, caves, weird people... It was so funny!

The catalans recommended me an accomodation that has been recently opened in Cat Tien national park, so I went there with a local bus. The owner, Quoq, is so nice and invited us to a bbq on the night I arrived! There, I met a german girl, Linda, and a danish guy, Daniel. I went with Linda to the national park the day after and we did a path by bike and on foot to the cocodrile lake. On the way, we met a guide that told us he didn't see any primate that morning but he saw two small cocodriles. We didn't see cocodriles, they've reintroduced them short ago in the lake, but we saw a family of gibbons, they are primates that on the morning the make a really loud sound that seems a fire alarm. We also saw two groups of macacs, thousand feet, several cool insects and an amazing big group of butterflies, I've never seen something like that.

I arrive in Saigon (Ho Chi Minh), the president Ho Chi Minh changed the name to this massive city after the victory of the comunism and the americans left. There's so much history in this city, that's why I went by motorbike with Daniel to the Cu Chi tunnels, a 250km circuit of tiny tunnels that the vietnamese were using to fight agains the americans. To understand a bit more what meant the Vietnam war, we went to the war museum. The war lasted more than 17 years, more than 4 million people died and they were bombed 4 times more than the bombings on the whole world in the second world war. The US atack lasted 10 years and it was so, so hard, not only they injected money to south Vietnam to avoid the comunist victory, they bombed almost all the country and they used quemicals that left terrible deformations in the population besides hard problems to cultivate the ground. Most of the countries showed support to stop this cruelty and even there were some self-immolations as a sign of protest. After that, I was not hungry anymore although I didn't had lunch, and I had to do a long walk to digest all that.

I have the feeling that I've nearly had an accident many times during these two last days. Saigon is well known for having a terrible traffic, hundreds of motorbikes crossing constantly, you must cross the street trusting that they will avoid you, although in India it was a bit worse. When I arrived in Saigon, I asked for a motorbike ride on grab, it's an application that you can request a taxi or a motorbike, in Asia is so popular. A uni guy that was driving on the local way took me, like a mad person in between the chaos, overtaking, on opposite direction and even in tiny streets.

I must admit that I was a bit scared about Vietnam because I knew that it's super touristic and this can cause a change in the essence of a country, but I've been positively surprised. It's true that they are more than used to the tourism but the essence is still alive everywhere, even in the street, where you can find people eating in every corner, taking a vietnamese coffee, playing board games, dancing at the first hour in the morning and building all kind of products. Combining all that with amazing landscapes and the history makes Vietnam a really cool country.