Fent el hippie a Mazunte i alto al camí a San Cristóbal / Playing the hippie in Mazunte and stopping in San Cristobal

[ENGLISH FOLLOWS]
Fa gairebé un mes que estem a Mèxic i no hem tocat l'aigua salada, així que és hora d'anar al mar. Agafem una furgoneta nocturna per una carretera infernal i, combinat amb un conductor que té molt poc tacte amb les curves, fa que tingui l'estomac remogut i gairebé no pugui dormir, cosa poc habitual en mi ja que puc dormir a tot arreu. Perfí arribem a Mazunte, un poblet de costa molt maco on es respira molta tranquilitat. Al ser tant d'hora podem veure com surt el sol pel mar, tot un espectacle!

El poble de Mazunte és conegut perquè hi han molt hippies, així que no em costa gaire camaleonitzar-me per disfrutar-ho al màxim! Dormo a unes cabanyes compartides amb vistes al mar, faig yoga pel matí, practico malabars, aprenc a dibuixar mandales, veig postes de sol a la platja, surto de festa, etc.

Mai hauria pensat que veuria semblances entre els Finlandesos i els Mexicans, però aquí vaig trobar-les. Vaig participar a un ritual maya anomenat temazcal, consisteix en una sauna exterior feta d'adob. Es fa un gran foc on s'hi coloquen unes pedres, es fan uns rituals abans d'entrar i, un cop dins, ens assentem en rotllana, es posen les pedres cremant al centre amb herbes i es tanca la porta. Arriba un moment que el vapor fa que no veiguis absolutament res. Es repeteix el procès quatre vegades, tot amanint-ho amb tambors, càntics o qualsevol forma d'expressió que el ritual t'evoqui. És un ritual de sanació i el temazcal es considera com la mare terra, per tant, al sortir d'aquest és com si sortissis del ventre de la mare terra i tornèssis a néixer.

Un dels dies quan estavem fent una excursió de platja en platja, ens parem a un penyasegat i veig uns reflexes a l'aigua que em pensava que era una barca. Els reflexes desapareixen i poc després tornen a aparèixer. De sobte un guèiser d'aigua i aire surt del doll del reflexe, era una balena!! Quina ilusió que em feia! Sobretot després d'haver somiat tantes vegades amb balenes degut a l'obra de teatre que vam fer amb la piscifactoria (el meu grup de teatre) l'any passat, Moby Dick. Resulta que és l'època que les balenes migren per aquella zona, així que l'endemà ben d'hora decidim anar amb una barca a intentar veure-les d'aprop. Vam tenir la sort d'interceptar un grup de balenes geperudes. Fins i tot, vam veure com la mare feia un salt espectacular i després un balenato l'imitava. Es veu que la mare ensenya a les cries a fer salts a mode d'exercici. Però això no va ser tot, vam veure un munt de dofins, i els encanta fer curses amb les barques així que es posaven ben a la vora i no paraven de saltar. Un espectacle de la naturalesa únic!

El viatge està ple de casualitats, ja ens hem trobat varis amics fets durant el viatge en més d'una ocasió. Una noia suissa que vaig conèixer a real de catorce, me la vaig trobar a l'hostal de Oaxaca un mes més tard. Uns israelís que vam conèixer a Mazunte, resulta que estaven a l'habitació de la nostra vora a un allotjament de la selva tres setmanes més tard. Un dels dies, mentre jugàvem a volley a la platja, veig passar a una noia que em recorda a la Naida, la meva ex companya de pis italiana de Barcelona. A la nit a un concert, la torno a veure i realment s'assemblava molt, així que m'acosto a parlar amb ella i realment era la Naida. No m'ho podia creure! La Naida em va presentar a una amiga seva holandesa de Barcelona amb la que havia quedat per viatjar per Mèxic. Unes setmanes més tard, a sobre d'una piràmide maya al mig de la selva, una noia em diu que li sono molt i, intentant trobar el nexe d'unió a Barcelona, em ve al cap que és l'amiga holandesa de la Naida que havia conegut feia unes setmanes.

He arribat a San Cristobal de las Casas, porto dos mesos viatjant així que és el moment ideal per fer un alto al camí. Aquí a San Cristobal ens acullen el Sergio i la Saray, dos amics de Murcia del Luis que porten 4 anys vivint aquí. El Sergio treballa com arquitecte i la Saray fa un màster de biologia amb bitxos. S'han comprat una furgoneta i volen recòrrer tota llatinoamèrica, així que el pla és unir-nos a ells quan surtin per fer una part del camí junts.

He agraït moltíssim fer aquesta parada dues setmanes, establir-me a un lloc on no he d'anar preguntant com arribar als llocs i pots fer vida en familia. Durant els dies que he estat aquí hem cuinat moltíssim, tant el Sergio com la Saray son uns cuinetes i hem cuinat plats mexicans i de casa. Un diumenge vam fer una paella de mariscs gegant per
vendre les raccions, juntament amb un bazar davant de casa per vendre les coses que no s'emportaran al viatge amb furgoneta.

Vaig quedar amb la Daniela, una amiga que treballa a HP Barcelona i ha vingut a fer un voluntariat aquí. M'encanta veure cares conegudes en un context tant diferent. Aquí hi ha un munt de treball de voluntariat, així que he aprofitat per conèixer una associació que fomenta processos de pau a travès de l'art. Resulta que necessitaven ajuda perquè estan montant un hort així que vaig anar a ajudar-los tot un dia. Va ser molt interessant conèixer com treballen de primera mà.

Cunya històrica: 1 de Gener de1994, dia que entra en vigor el tractat de lliure comerç d'Amèrica del Nord, l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) surt de la selva per ocupar San Cristobal i altres poblacions, amb un posat d'antiglobalització i l'objectiu d'acabar amb l'acaparament de terres, recursos i el poder de l'oligarquia, i millorar el precari nivell de vida dels indígenes. L'exèrcit mexicà els va expulsar i aquests van començar una guerra propagandistica a travès d'internet encapçalada pel subcomandante Marcos. Es pensava que el moviment havia gairebé desaparegut però encara existeixen i continuen defensant els seus ideals.

Vam anar a visitar la universitat zapatista, una universitat adaptada a les necessitats dels indígenes, que són molt diferents de les de la societat no indígena. A l'universitat, tal com la coneixem, s'ensenyen carreres útils pel tipus de treballs de la nostra societat, cosa que provocaria que els indígenes que estudiïn allà, no puguin tornar a les seves poblacions perquè el tipus de treball que han aprés no aplica a la seva realitat. Així que a l'universitat zapatista s'ensenyen carreres adaptades a la realitat i necessitats indígenes, i perquè les persones amb estudis puguin aportar valor a les comunitats indígenes, a més de ser un exemple que aquest moviment continua viu.

Aquesta zona té moltíssima població indígena, així que vam fer una visita a San Juan Chamula, un poble que conserva fortes tradicions indígenes. La meca d'aquestes es troba a l'església on, en comptes de bancs, el terra està cobert de pinassa, hi han centenars d'espelmes enceses, 40 vitrines amb sants envoltant-la, la gent fa rituals sacrificant pollastres, beuen i escupen aiguardent a les flames com faquirs. Memòries impactants que nomès puc expressar amb les paraules perquè les fotos no estàn permeses.


[ENGLISH]
We've been almost one month in Mexico and we haven't touched the salty water, so it's time to go to the sea. We take night van towards an infernal road and, combined with a driver not delicate at all, causes that I have the stomach stirred and I haven't almost been able to sleep, which is really unusual because I can sleep everywhere. Finally we arrive in Mazunte, a cosy small town in the coast where you can breath a lot of peace. Due to the fact that it's really early, we can see how the sun rises in the sea, such a beautiful view!

Mazunte is well know because there are many hippies, so it's not hard for me to chameleonize myself to enjoy the most of it! I sleep in shared cabins with sea sights, do yoga in the morning, juggle, learn how to draw mandalas, see sun sets from the beach, party, etc.

I never thought that I would see similarities between finish and mexican people, but here I found them. I participated in a maya ritual called temazcal. It consists in an exterior sauna made of clay. A big fire where you put big stones is made, some rituals are made before entering and, when you are inside, you sit in circle, the burning stones are put in the middle with herbs and you close the door. It reach the point where the steam causes that you don't see anything. You repeat the process four times, combining it with drums, singing or any king of expression that the ritual evokes you. It is a healing ritual and the temazcal is considered like the mother earth, therefore, when you go out from it, is like if you would go out from the belly of the mother earth and you would born again.

One of the days when we were doing an excursion in the beach, we stopped in a cliff and I saw reflections in the water which I thought they were coming from a boat. At some point, the reflections dissapeared and after some time, appeared again. Suddenly, a geyser of water and air went out of the hole of the reflection, it was a whale!! I was so excited! Mostly after having dreamt so many times with whales, due to the theatre play we did with the piscifactoria (my theatre group) last year, Moby Dick. It is the time of the year that the whales migrate towards that area, so early morning next day we decide to take a boat to try to see them closer. We were lucky to find a group of humpback whales. Even though, we saw how the mother did an awesome jump and, after that, the small whale imitated her. The mother teach the children how to jump in order to exercise. But that was not all, we saw many dolphins, and they love racing with the boats, so they were swimming really close to the boat and jumping all the time. A unic natural show!

The trip is full of coincidences, we have already met several friends in more than one occasion that we made during the trip. A swiss girl that I knew in Real de Catorce, I met her in a hostel in Oaxaca a month later. An israeli couple that I knew in Mazunte, three weeks later it turned that they were in the room next ours in an accomodation in the jungle. One day, while we were playing beach volleyball, I saw a girl passing by that remembered me to Naida, my italian ex flatmate from Barcelona. At night, in a concert, I met her again and she was really similar, so I went to talk with her and she was Naida. I couldn't believe it! Naida introduced me her dutch friend who was living in Barcelona that she met to travel for a while in Mexico. Some weeks later, on top of a maya pyramid in the middle of the jungle a girl told me that I look familiar to her and, trying to find a common nexus in Barcelona, I realized she was the dutch friend of Naida.

We arrive in San Cristobal de las Casas, I've been travelling for two months so it's the ideal time to stop on the way. Here we are hosted by Sergio and Saray, two friends of Luis from Murcia that have been living here for 4 years. Sergio works as an architect and Saray is doing a master in biology of the insects. They've bought a van and they want to travel through Latin America, so the plan is joining them when they start to do a part of the trip together.

I've been so pleased to do this stop for two weeks, establish myself in a place where I don't have to ask how to reach the places and that I can do family life. During the days I've been here we've cooked so much, both Sergio and Saray cook so well and we've cooked mexican and home dishes. One Sunday we did a giant seafood paella to sell the portions, together with a bazar in front of our home to sell the things that they won't take with them in the road trip.

I met Daniela, a friend from HP Barcelona that has come to do volunteering here. I love seeing known faces in such a different context. Here there is so much volunteering work, so I've taken the advantage to know an association that builds peace processes through arts. It turned into the fact that they needed help because they were building a garden, so I went to help them one whole day. It was so interesting knowing closer how they work.

Historical break: 1st of January 1994, the day that started the north american free commerce treat, the Zapatista Army of National Freedom (EZLN) went out from the jungle to occupy San Cristobal and other towns. They have an antiglobalisation mindset and the goal of finishing with the hoarding of the land, resources and the oligarchic power, and improving the poor life level of the indigenous people. The mexican army took them out and they started an advertising war via Internet, headed by the subcommandant Marcos. They thought that the movement had almost dissapeared but they still exist and they continue defending their ideals. We visited the zapatista university, a university adapted to the indigenous needs, that are so different from the ones of the non indigenous society. In the university, like we know it, useful careers for the jobs in our society are tought, which would cause that the indigenous that study there, could not go back to their towns because the kind of job they've learned doesn't apply to their reality. So, in the zapatista university they teach careers adapted to their reality and needs, in order that the people with studies are able to provide value to the indigenous communities, besides being an example that this movement is still alive.

This area has a lot of indigenous population, so we visited San Juan Chamula, a town that preserves strong indigenous traditions. The meca of those is located in the church where, instead of banches, the floor is covered by pine leaves, there are tons of lighting candles, 40 saints surounding it, people doing rituals sacrificing chickens, drinking and spitting spirit to the flames like the fakirs. Impacting memories that can't be expressed in photos because they are not allowed.

Actuant com els locals / Acting like local people

[ENGLISH FOLLOWS]
Després de dos dies de muntanya, sense internet, plens de pols, amb olor a fum del foc, decidim deixar aquell paratge natural del nevat de Toluca per tornar a la civilització posant rumb a ciutat de Mèxic.

Arribem a ciutat de Mèxic, mega urbe de més de 20 milions d'habitants on la esperança que m'agradés era molt escassa ja que no em solen agradar les ciutats gegants i al meu cap venia el desordre, caos, brutícia, contaminació, perillositat, etc. Però molta gent em va recomanar que ciutat de Mèxic era diferent i es mereixia una oportunitat. I, donat que el deixar-se portar per les recomanacions i la intució s'ha tornat una filosofia del viatge, a ciutat de Mèxic ens trobem.

Desde l'estació d'autobusos truco a la Fer, una amiga mexicana que vaig conèixer a la iWeek, una setmana internacional a Paris que vaig anar fa 8 anys. La Fer em diu que ens allotja encantada, viu a una caseta a prop del centre juntament amb la Blanca, les seves dues filles, 3 gats i 3 gossos. Una familia encantadora que ha fet que em sentís super bé com a Barcelona; ens han portat al gimnàs on la Blanca és instructora (han passat 3 dies i encara noto les agulletes), a veure un musical sobre culebrons mexicans divertidíssim on actuava el Pablo Puyol simulant accent mexicà (el de UPA dance), a passejar per Coyoacan (el barri de gracia d'aquí), al museu d'antropologia, etc. Trobava a faltar tot el que et dóna una ciutat gran.

Les meves expectatives sobre la ciutat aviat van canviar al veure que no tenia la sensació d'estar a una ciutat gran, molts barris tenen cases baixes, el cel és blau, els carrers estan nets, el metro va molt bé i no hi ha molt tràfic. Hi han barris perillosos on millor no anar, a les hores punta caos de tràfic o al metro, però evitant això s'està molt bé.

Aquí també he aprofitat per quedar amb la Rut, una companya de feina d'HP Barcelona que ara treballa per HP Mexic. La Rut també va fer un viatge d'un any i mig fa un temps. La veritat és que va ser una càrrega enorme de piles quedar amb ella ja que es molt maja, brolla energia positiva per tots costats i ens va donar recomanacions molt útils del viatge.

Així que és hora de continuar el viatge cap a Oaxaca de Juarez, una ciutat amb un centre preciós i molta vida. Nomes al arribar coneixem a una noia belga molt simpàtica que ens parla d'unes cascades petrificades on hi han unes piscines naturals, anomenades "hierve el agua", així que sense pensar-ho ens apuntem amb ella a visitar-les.

Considero que tinc un avantatge molt gran a l'hora de visitar llatinoamèrica, i és el poder parlar castellà. A més de fer-ho tot més fàcil, et permet conèixer la cultura local i si ho combines amb la possibilitat de donar-te temps per anar com els locals, pots aprendre petites coses que marquen la diferència. Per exemple, durant el viatge amb transport públic a "hierve el agua" vam conèixer al conductor del "colectivo" (automòbil compartit on tota l'estona puja i baixa gent) que ens va explicar les rivalitats que tenien entre dos pobles i que aquesta rivalitat havia resultat en cobrar 20 pesos a tota persona que passès pel poble de "los malos", per això passavem per una carretera alternativa. També vam coincidir amb un agricultor que ens explicava lo difícil que era conrear en aquella zona per la gran inclinació del terreny, una parella que ens van donar un munt de recomanacions de llocs on menjar a Oaxaca. Vam carregar a unes senyores que anaven carregades de flors, menjar i mezcal (un aiguardent de Mèxic), ens van explicar que anaven a un velatori, les flors eren pel mort i el menjar i el mezcal pels vius que es passarien tota la nit velant al mort. Aquí jo anava assentat a un coixí sobre el fre de mà ja que anavem 6 al colectivo. També era curiós que molta gent que carregavem parlava la seva llengua local. Finalment, una senyora ens va regalar un pa sencer amb xocolata que feien allà perquè el provèssim. La noia belga que viatjava amb nosaltres alucinava que passès tot això. Tot plegat va fer que el trajecte fos encara més interessant que el que anàvem a visitar. 

[ENGLISH]
After two days in the mountain, without internet, full of dust, smelling as smoke of the fire, we decide leaving that natural landscape of the "nevado de Toluca" to go back to civilization going to Mexico city.

We arrive in Mexico city, mega metropoly with a population of more than 20 milions, where the expectations that I would like the city were rather small due to that I usually don't like the giant cities and the words that were coming to my head were disorder, chaos, dirt, pollution, dangerous, etc. But many people told me that Mexico city was different and deserved an opportunity. And, due to the fact of going with the flow of recommendations and intuition has become a philosophy of the trip, we are currently in Mexico city.

From the bus station I called Fer, a mexican friend that I met in iWeek, an international week in Paris that I attended 8 years ago. Fer told me that is so pleased to host us. She lives with Blanca, her two daughters, 3 cats and 3 dogs. A charming family that has made us feel really well like in Barcelona; they've taken us to the gym where Blanca works as instructor (it was 3 days ago and I still have sour muscles), to watch a really funny musical about mexican soap operas where Pablo Puyol was acting simulating mexican accent (the one of UPA dance), walking around Coyoacan (the Gracia neighbourhood of here), the antropology museum, etc. I missed being everything that provides you a big city.

My expectations about the city quickly changed when I saw that I didn't have the feeling of being in a big city, many neighbourhoods had short houses, the sky is blue, the streets are clean, the metro works really well and there's not a huge traffic. There's dangerous neighbourhoods where it's better not to go, traffic jams or chaos in the metro in the rush hours, but avoiding that you feel so well.

I've taken the chance to meet Rut, a colleague of HP Barcelona that now is working for HP Mexico. Time ago, Rut also did a trip for one year and a half. Meeting her really charged my batteries because she is really kind, transfers positive energy everywhere and gave us really useful recommendations for the trip.

It's time to continue the trip to Oaxaca de Juarez, a really lively city with a beautiful center. When we arrived at the hostel we met a belgian girl that was so nice and she talked about a petrified waterfall and some springs called "hierve el agua" (the water boils), so we decided to join her to visit them.

I consider I have a huge advantage visiting latin america, and it is the fact of speaking spanish. Besides making everything much easier, it allows knowing the local culture and, if you combine it with the possibility of giving you time enough to go like the locals, you can learn small things that make the difference. For example, during the journey with public transport to "hierve el agua", we met the driver of the "colectivo" (shared car where all the time the people hop in and out) who explained us the rivalities between two towns which has become charging 20 pesos to everyone who wants to pass by the town of the "bad town", so we used an alternative road. Also, we met a farmer that explained us how difficult it was farming in that area due to the slope of the land, a couple that gave us many recommendations about places to eat in Oaxaca. We carried a couple of women who carried lots of flowers, food and mezcal (a mexican spirit). They explained us that they were going to a wake, the flowers were for the dead person and the food and mezcal for the alive people who will spend the whole night awake with the dead person. At that point, I was seated in a pilow on the hand brake because we were 6 people in the "colectivo". It was also curious that many people that we were carrying, talked a local language. Finally, a woman gave us a whole bread with chocolate, typical from that region, in order that we taste it. The belgian girl that was travelling with us was so amazed of all that was happening. Those experiences made that the journey became even more interesting than the place that we went to visit.   

Mexico - De les ciutats a la muntanya - From the cities to the mountain

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Ens dirigim a Aguascalientes, tothom ens pregunta perquè hi anem si no és un lloc turístic, el motiu és la Daniela, una amiga Mexicana que viu allà. I no ens va decepcionar gens, la familia de la Daniela ens va rebre amb els braços oberts, fent-nos sentir com a casa. Vam visitar la ciutat, el pantà del cristo roto, un munt de museus, vam beure bona cervesa perquè la familia de la Daniela tenen botigues de licors, vins i cerveses i, fins i tot, vam anar a la universitat per veure uns projectes dels alumnes d'arquitectura de la Daniela.

Em va resultar molt curiós el museu de la mort, ja que el concepte de la mort és ben diferent al de la meva societat al no veure's amb tristesa per la persona que se'n va, sino tot el contrari, es fan grans festes el dia dels morts per recordar els avantpassats. Hi ha una icona molt representativa de tot això, la calavera Catrina, representa una calavera d'una mercadera que ven cigrons, vestida com la burgesia europea d'aquell temps. Aquesta calavera la va crear Posada en una de les seves xilografies per reivindicar les diferències socials del moment de forma satírica. Per poder fer còpies dels dibuixos s'utilitzaven les xilografies, gravats en metall que se'ls impregnava amb tinta. De casualitat, vam poder unir-nos a un taller de gravats per aprendre com fer-ho de primera mà.

Es feia difícil abandonar la ciutat degut a la gran amabilitat dels hidrocàlids, fins i tot ens van donar un munt de contactes per diferents llocs de Mèxic. Així que vam preparar un dinar d'agraïment per la familia de la Daniela; salmorejo, pa amb tomàquet i truita de patates. Ells al moment de marxar ens van regalar una apolla de tequila bo per remullar les penes de la marxa.

Una altra cosa que m'encanta de Mèxic és el menjar. Pots menjar a qualsevol hora, que et venen de gust uns tacos a les 2 de la nit? Cap problema, tindràs un lloc de tacos boníssim obert. A qualsevol lloc; mercats, restaurants, parades al carrer, a la carretera, venedors ambulants... Hi ha moltíssima varietat, cada regió té les seves especialitats i ho pots acompanyar amb sucs de fruites boníssims.
Això si, gairebé tot el menjar és picant, i m'encanta! Sempre et porten salses de diferents pebrots picants, cada qual més infernal, fins i tot tenen una escala de mesura del picant. Algun dia ja m'he enchilat, que és el terme per expressar la borratxera de picant, et bull la boca i la mantens oberta abanicant-la amb la mà, com si així poguessis apagar el foc, encara que la sensació és que surten flames en comptes de respiració. Hi han trucs per aturar-ho, com posar-te sal sota la llengua o prendre algo dolç. I això no és tot, pots patir la venjança de Moctezuma, com diuen aquí, que consisteix en treure foc pel tercer ull quan vas al lavabo. Tot plegat ben divertit!

Després d'Aguascalientes hem visitat Guanajuato, San Miguel de Allende i Queretaro, tres ciutats arquitectònicament precioses i amb molta vida. Ha arribat un moment de saturació de ciutats així que hem decidit fer una escapada a la naturalesa abans de ciutat de Mèxic, el nevado de Toluca.

Això és precisament el que necessitava, ho he tingut claríssim al respirar l'aire de muntanya i veure'm envoltat de boscos. Un camion ens ha deixat a l'encreuament amb el parc natural i ens hem posat a caminar fins a l'entrada. Quan portàvem una bona estona caminant s'ha parat una furgoneta amb uns "chilangos" (gent de ciutat de Mèxic) molt majos que ens han portat fins a l'entrada. Allà ens han obert el refugi, ens han encès un bon foc i hem pogut passar una bona nit comparting cerveses i tequila amb dos altres mexicans.

Ens hem llevat ben d'hora per pujar fins al nevado de Toluca, un volcà inactiu a 4680m que té un cràter gegant amb dos llacs, el del sol i el de la lluna. La pujada s'ha fet una mica dura per l'alçada i les fortes ràfagues de vent al cim del cràter, però el meravellós paisatge mereixia l'esforç. Ens hi trobem tant bé que hem decidit quedar-nos una nit més abans d'endinsar-nos a la mega urbe de ciutat de Mèxic.

[ENGLISH]
We are heading to Aguascalientes. Everybody is asking us why are we going there if it's not a turistic place, the reason is Daniela, a mexican friend who is living there. And we've not been disappointed at all, Daniela's family has received us with the open arms, making us feel like home. We visited the city, the dam with a broken christ and lots of museums, we drank good beer because Daniela's family has liqueur, wine and beer shops and, even though, we went to the university in order to see the projects of Daniela's architecture students.

The museum of the death was so curious, because the meaning of death is totally different than in my society, not feeling sad for the person who passed away, the other way around, they make big celebrations the day of the death. With the spanish conquere, all those traditions merged with cristianism, but they are still really present in currently. There's a really representative icon of all that, the Catrina squll. It represents a cheak peas seller dressed as european burguesy of that time. This squll was created by Posada in one of his xylographies to reivindicate the social differences of that moment in a satiric mode. In order to make copies of the xylographies, they used metal engravings and ink. By chance, we could join one of the engraving workshops to learn it ourselves.

It was difficult leaving the city due to the huge amability of the "hidrocálidos", they even gave us many contacts in different places of Mexico. Therefore, we prepared a thankful lunch for Daniela's family; salmorejo, bread with tomato and spanish omelette. When we were leaving, they gave us a bottle of good tequila to flood the sadness of the leaving.

Another thing that I love of Mexico is the food. You can eat at anytime. Do you want tacos at 2 at night? No problem, you will have a really good tacos place opened. You can eat anywhere; markets, restaurants, street food, road food,... There's plenty of choices, each region has its own specialities and you can eat it with delicious fruit juices.
Only one consideration, almost all the food is spicy, and I love it! They always bring you different sauces of spicy peppers, each one of them more infernal. They even have a scale to measure the spicy. More than one day I've already "enchilado", is the word to express getting drunk of spicy, the mouth is boiling and you keep it opened with your hand like a fan, like if you would like to extinguish the fire, although the feeling is that flames come out instead of breath. There's some tricks to stop it, like putting salt under the tongue or take something sweet. But that's not all, you can suffer the revenge of Moctezuma, like they say here, which consists in extracting fire from the third eye when you go to the toilet. Everything really funny!

After Aguascalientes, we've visited Guanajuato, San Miguel de Allende and Queretaro, three really lively and beautiful cities. We are a bit overwelmed of cities, so we've decided to scape to the nature before Mexico city, going to the nevado de Toluca.

That was exactly what I needed, I've clearly realized it when I've breathed the air of the mountain and I've seen myself surounded by forest. A but has let us at the crossing with the natural park and we've started walking until the entrance. When we've been walking for a long time, a van of really nice "chilangos" (people from Mexico city) has taken us until the entrance. There they have opened the shelter for us, turned on a big fire and we could spend a good night there sharing beers and tequila with two other mexicans. 

We have waken up really early to reach the nevado de Toluca, an inactive volcano at 4680m that has a giant crater with two lagoons, the lagoon of the sun and the moon. The hike has been a bit hard due to the heigh and the string wind in the peak of the crater, but the wonderful landscape deserved the effort. We are so pleased that we have decided staying one more night before deep diving to the huge Mexico city.

Norte de Mexico

[ENGLISH FOLLOWS]
Els "gachupines" (així és com ens va anomenar el taxista) aterrem a Monterrey, la tercera ciutat més gran de Mèxic, ubicada al nord-est, plena de museus i envoltada de muntanyes impressionants. Aquí ens han allotjat el Toño i la Perla, una jove parella mexicana, que hem contactat a travès de couchsurfing. Couchsurfing és una xarxa social per tal que t'allotgin o que puguis quedar amb gent allà on viatgis. La idea és que comparteixis moments amb algú local i que sigui una experiència per abdues parts. És totalment gratuït i funciona amb recomanacions.

Hem tingut molta sort perquè ens han tractat super bé, ens han donat les claus de casa seva, ens han portat a visitar la ciutat, hem jugat al jocs de rol a casa d'un amic seu, ens han portat a menjar fora i, fins i tot, el diumenge vam anar d'excursió a Allende, un poble a les afores de Monterrey d'on és la Perla. Allà vam conèixer la seva familia, que fan la venda ambulant i tenen una botiga molt concorreguda on venen fruita, mel (ja que el pare és apicultor) i tot tipus de processats del blat de moro, com el pastís de "elote" (maiz cocido). També preparaven l'elote com una piruleta i t'hi posaven salses i, per suposat, picant.

El primer dia tenia molt xoc cultural. Em sobresaturava veure els milions de botigues pel carrer repletes fins dalt de productes, supermercats o centres comercials amb estanteries plenes de menjar i un munt de marques per cada producte, edificis alts, anuncis gegants per tot arreu i moltíssim tràfic. No podia parar de comparar amb Cuba on tot això és totalment oposat; prestatges de les botigues mig buits, poques botigues, autopistes buits i anuncis nomes relacionats amb el govern o els beneficis del comunisme.

Ràpidament m'acostumo als beneficis d'un país capitalista, com tenir internet, poder comprar el que et vingui de gust quan et vingui de gust o rebre un servei eficient, però veig les coses amb una mirada diferent, i te n'adones de les poques coses que realment considerem necessàries i el munt d'elles que no em fan falta.

El comiat va ser difícil però vam continuar el viatge cap a San Luis Potosi, una ciutat repleta d'esglèsies, que obté el nom Potosí perquè aprop té mines com el poble de Potosí a Bolivia, un poble que vaig visitar quan estava a Perú, amb unes mines d'on s'havia extret molta plata. D'aquí ve l'expressió vals més que un Potosí.

3 camiones (autobusos) i un tunel de 2km tipus miner i molt estret ens van transportar a un altre món, Real de Catorce. Un poble a gairebé 2800m d'alçada on l'aïllament la tranquilitat et fa reduir la marxa. Ens vam allotjar a casa d'una cantant de pare mexicà i mare danesa, que als 28 anys va decidir marxar de Copenhaguen per viure a Real de Catorce. El lloc compta amb molt misticisme, espiritualitat i pobles fantasma. Els pobles s'havien format on hi havien mines però quan s'esgotava el material de la mina, abandonaven el poble.

Vam fer varies excursions i una ruta a cavall fins al desert, on vam acampar per passar la nit. No és un desert amb dunes com el que ens ve al cap, sino que esta ple de cactus i terra.

Havia arribat l'hora de tornar a la realitat, així que vam anar cap a la Huasteca Potosina a trobar-nos amb el Jason, un amic meu de Santa Margarida i els Monjos que viu a ciutat de Mèxic, i amb dos amics seus. La Huasteca és una zona molt maca, montanyosa amb vegetació tropical. Per tornar a la realitat paulatinament, vam visitar els jardins de Edward James, uns jardins subrealistes al mig de la selva que estan a sense acabar, amb escales que no porten enlloc, columnes sense sentit, escultures, terres dividits i cascades.

A la posta de sol vam anar a visitar el sótano de las golondrinas, un forat enorme que és la casa de millons d'orenetes. Així que a l'hora que es va pondre el sol va començar l'espectacle. Ramats d'orenetes ens sobrevolaven a gran velocitat i fent xiscles, llavors es deixaven caure en picat dins del forat i desapareixien fins a l'alba.

 
Mèxic m'està tractant molt bé, m'hi trobo super a gust i "es bien padre". Estic allargant cada parada i m'adono que el país dóna molt de si. També m'he adonat que és enorme encara que al mapa es veigui petit, aquí ens diuen que Espanya és més petit que l'estat de Chihuahua, al nord de Mèxic. Però precisament és un dels motius pels quals volia viatjar un any, per deixar-me contagiar de la gent, els llocs, les tradicions, i no haver de còrrer per veure-ho tot. Que també és una cosa que m'he tret del cap, no necessito veure-ho tot, prefereixo saltar-me països a no donar-los el temps suficient a que m'obrin els ulls a nous aprenentatges.

[ENGLISH]
We, the "gachupines" (this is how the taxi driver called us) land in Monterrey, the third biggest city of Mexico, located in the north-east, full of museums and surounded by amazing mountains. Here, Toño and Perla have hosted us, a young mexican couple, through couchsurfing. Couchsurfing is a social network to get hosted or meet people wherever you travel. The idea is to share moments with locals and have an experience for both sides. It is totally free and works with recommendations.

We've been so lucky because they've treated us really well. They've given us their home's keys, showed us the city, taken us to play role games to their friend's home, taken us to eat outside and, even though, on Sunday we went on an excursion to Allende, Perla's home town. There, we met her family who is peddling and have a popular show where they sell fruit, honey (her father is beekeeper) and all kind of processed corn, like the "pastel de elote" (corn cake). Also, they were preparing the elote like a lollipop with sauces and, of cource, spicy.

The first day I had a huge cultural shock. I was overwelmed by the tons of street shops full of products, supermarkets or malls with the shelves full of food and plenty of brands to choose for each product, high buildings, giant advertisements everywhere and huge traffic. I couldn't stop comparing with Cuba where all these it the other way around; almost empty shelves in the shops, empty freeways and advertisements only related with the government or the advantages of the comunism.

I've quickly got used to the advanges of a capitalist country, like having internet, being able to buy whatever you want whenever or receiving an efficient service. But I see the things from a different angle, and I realize of the few really important things that we consider necessary and the tons of them that I don't need.

The farewall was hard but we continued the trip to San Luis Potosi, a city full of churches, which has the name Potosí due to the mining zone that is nearby, like the town of Potosi in Bolivia, which I visited when I was in Peru, with mines where they extracted tons of silver. From this town comes the spanish expression, vales más que un Potosí (you are worthier than a Potosi).

3 camiones (buses) and a 2km tunnel, mining style and really narrow, transported us to another world, Real de Catorce. A town almost at 2800m high, where the isolation and the quietness makes you go slower. We were hosted in the home of a singer with mexican father and danish mother, who at the age of 28 years old decided leaving Copenhaguen to live in Real de Catorce. The place has a lot of misticism, spirituality and ghost towns. The towns were formed where the mines were placed but when the material was depleted, the towns were abandoned.

We did several excursions and a horse riding to the desert, where we camped to spend the night there. It's not a dune desert like you have in mind, it's a desert full of cactus and ground.

It was the time to go back to reality, so we went to Huasteca Potosina to meet Jason, a friend of mine from Santa Margarida i els Monjos who lives in Mexico city, and two friends of him. Huasteca is a really beautiful area with mountains and tropical vegetation. In order to go back to reality smoothly, we visited the Edward James gardens, surrealist gardens in the middle of the jungle that weren't finished, with stairs that doesn't take you anywhere, nonsense columns, scultures, divided floors and waterfalls.

At the sunset, we visited the "sótano de las golondrinas", a huge hole that is the home of milions of swallows. Therefore, at the sunset time, the show started. Groups of swallows were flying above us at high speed and screaming, then they where falling down really fast inside the hole and they were disappearing until the sun rises.

Mexico is treating me really well, I feel super well here and it is "bien padre". I'm making every stop longer than expected and I realize than the country has a lot to offer me. I've also realized that it is huge, besides in the map it seems small. Here they compare that Spain is smaller than the state of Chihuahua, at the north of Mexico. But, that's exactly one of the reasons for which I wanted to travel one year, in order to let me catch from the people, places, traditions, and not having to rush to see everything. That's also one thing that I've taken out from my head, I don't need to see everything, I prefer skipping countries to not leaving them time enough to let them open my eyes to new learnings.