Birmania-Myanmar

[ENGLISH FOLLOWS]
Camino entre les plantacions de té, la selva i els boscos de bambú, passo un grup de dones cultivant la terra amb vestits tradicionals i una tècnica que no havia vist mai de fer rotar l'aixada, una familia que fa tauletes de sucre de canya m'en donen a provar, uns nens et saluden de lluny i riuen quan els hi tornes la salutació, un somriure de cada local que em creuo, gossos que s'acosten, búfals, un grup de nens que venen a donar-me la mà, càntics al monestir del poble i una olor nova d'un menjar que no he provat mai. Hi ha moments que tinc la sensació que estic al camino de Santiago pel fet que camino moltes hores al dia, de poble en poble, per una zona rural, fins que de cop una Pagoda, gent local o un camp d'arròs em fa adonar que estic a Birmània.

Avui hem anat a sopar a un indi amb alguns dels amics que he fet a la caminata de tres dies entre Kalaw i Inle Lake. Després de sopar hem anat a fer unes cerveses a un lloc molt barat i després hem anat a un pub per trobar-nos amb una parella israelí que també vam conéixer a la caminata. Arribem al pub i ens diuen que ja tanquen, no eren ni les 22h i els israelís tampoc hi eren. Surten del pub un grup de locals bastant borratxos, parlem amb ells i ens diuen que venen amb nosaltres al lloc on estàvem abans. Resulta que són dues noies de Inle Lake que tenen un hostal, dos nois que tenen un hostal a Yangon (la capital) i volen obrir un hostal a Inle per això portàven a dos arquitectes tailandesos. Quan arribem al bar on estàvem ens diuen, nosaltres convidem a tot! Comencen a portar un munt de cerveses i menjar, feien un brindis cada dos minuts i eren super divertits. Una de les noies locals que s'havia adormit a la taula va vomitar i al cap d'una estona se la van emportar cap a casa. El lloc havia de tancar a les 23h però van baixar les cortines i vam sortir d'allà gairebé a la 1. Quina nit més subrealista! 

Acabo de tornar d'una altra caminata molt bonica de dos dies pels poblets de Hsipaw així que em disposo anar a conéixer una mica la població. Vaig al Shan palace, una palauet de la familia reial de la ètnia Shan. Falten només 10min perquè tanquin i al arribar veig que la reixa està tancada però veig que encara hi ha algú al voltant de la casa, així que obro la reixa per dins i vaig a fer una ullada. Entro a la casa i hi trobo una parella d'ancians adorables que viuen allà i els seus avis eren els prínceps que havien construit el palau. Parlem una bona estona i el senyor em diu els catalans sou com els Shan, em va fer un munt de preguntes i coneixia perfectament el que està passant a Catalunya. Encara que no crec que sigui comparable, la situació que veig aquí és una mica diferent doncs a Birmània hi han un munt d'ètnies diferents, algunes amb religions diferents, amb uns militars molt durs que han oprimit el pais durant molt temps i varis actes de conflicte violent entre ètnies. El senyor ho comparava pel fet de que els Shan són una part de la població birmana que han estat oprimits pels militars i han de lluitar molt per aconseguir drets.

Avui estic passant tot el dia al tren de Hsi-Paw a Mandalay i estic encantat. És un tren antic, amb uns ventiladors que no s'engeguen, totes les finestres obertes i un moviment oscil·lant que va gronxant el preciós paisatge. A més de ser la manera més barata de moure't aquí (2.5€ per un viatge de 12 hores) crec que és la millor, potser no la més ràpida però pots disfrutar de les vistes (zones rurals, pobles, nens saludant, joves jugant a una espècie de futvolley), tens molt espai i interactues amb locals. El revisor m'ha ensenyat la seva filla d'un mes quan ha pujat a una de les parades amb la mare, he conegut alguns viatgers, un nen s'anava acostant mirant les fotos que passava a la tablet fins que se m'ha assentat a sobre i ha flipat amb totes les fotos d'animals, després també he estat parlant una estona amb el pare.

 

 

Imagina't una esplanada d'uns 50km2, la religió budista molt predominant i 50 reis que hi han gobernat. Cadascun construia pagodes (monuments, temples, ...) i budes per demostrar el devotisme. Només et queda pintar-hi un sol vermell incandescent durant la sortida del sol i globus aerostàtics cobrint el cel. Això és Bagan, una postal de somni.

Aquí a Birmània tinc la sensació constant de que em perdo moltes coses, en part perquè és una cultura molt diferent però sobretot perquè la majoria de gent no parla anglès i jo no entenc els idiomes locals. A llatinoamèrica aprenia moltes coses parlant amb gent local, escoltant una conversació al bus o entenent la persona que predicava. Uns amics em van recomanar contactar amb una noia local, la Nui Nui, perquè ens fes de guia a Bagan i va ser espectacular, em va resoldre un munt de dubtes de coses que veia però no entenia perquè. Segons el budisme tot el que facis a aquesta vida repercutirà a la següent vida quan et reencarnis, per tant la gent són molt amables entre ells i amb els turistes. Quan veuen algú amputat no senten pena perquè creuen que va fer alguna cosa dolenta a la seva passada vida, però de totes maneres li faràn donacions per assegurar-se una bona pròxima vida. La donació de flors és per la bellesa, l'electricitat és pel seny, l'aigua per la llarga vida, etc.

La Nui Nui ens va explicar que ella recorda perfectament la seva passada vida, havia sigut una de les millors amigues de la seva mare que havia mort amb 50 anys poc abans de nèixer ella. Ho recorda fins a tal punt que a l'edat de tres anys li va dir als seus pares que no eren els seus pares i que aquesta no era la seva familia, els pares li van negar en tot moment fins el dia que la seva mare li va dir "si aquesta no és la teva casa, ensenya'm on vius". La petita Nui Nui va portar a la seva mare a casa la seva millor amiga difunta, li van explicar la situació als pares d'aquesta, ells li van posar un bol amb tot de joies i li van dir "agafa les que siguin teves" i ella de seguida va agafar els dos unics anells que pertanyien a la difunta. La Nui Nui va viure dels 3 als 11 anys amb la seva "nova" familia. Una història flipant i encara més quan feia unes hores que havia mort Stephen Hawking, la persona que més ha contribuit a la teoria que no hi ha vida després de la mort.

 

 

Avui he fet un tour a l'illa dels Ogres, el guia és un local de 82 anys que és un encant. Era super interessant anar amb ell perquè coneixia a tot deu i anavem visitant artesans. Un d'ells era una familia que feien pissarres artesanalment amb marcs de fusta. Jo els hi vaig dir que a casa meva també utilitzem les lloses per moltes coses. Al cap d'una estona em ve el senyor amb la familia i em pregunten, "has dit que utilitzeu les lloses per cuinar? I amb el foc no es trenquen?". I jo els hi vaig explicar com ho fem, els hi vaig ensenyar una foto d'uns rovellons a la llosa i flipaven, em van dir que ho provaran. A veure si torno d'aquí uns anys i s'ha posat de moda cuinar a la llosa a Birmània. Pel camí vam recollir a unes senyores per pujar-les fins a una pagoda a dalt del turó, estaven tant contentes que ens van convidar a una espècie de dinar popular que feien. També vam veure que estàven preparant una super festa i la cremació del càrrec més alt del monestir que acabava de morir. Era curiós veure com feien un funeral amb una espècie de falla (com un castell de colors), música electrònica a tot drap i paradetes al voltant. Al vespre, hem anat al cine a veure una pel·lícula birmana (amb subtítols en anglès). Era una història de com feien un documental per concienciar a la població de les males condicions amb les que han de viure les prostitutes a Birmània, que a part de ser discriminades, no tenen drets i sofreixen maltractaments de tot tipus. No sabia què anava a veure i em vaig emportar una molt grata sorpresa, era molt interessant com conseguien tocar un tema tant real però complicat a la vegada, que sigui significatiu i entretingut, afegint parts tipus culebron asiàtic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Em ve de gust acabar Birmània amb una mica de platja així que he baixat fins a Dawei on he llogat una moto durant 3 dies i he recorregut les platges de la zona. Avui m'he despertat a una tenda de campanya a la platja, el primer que sento són les onades del mar, tinc la boca seca de les cerveses que vam prendre la nit passada a la vora el foc. Obro la tenda i poso els peus a la sorra, em poso el banyador, agafo l'esnorquel i vaig a l'aigua. Al meu voltant hi ha només una platja de somni envoltada de turons selvàtics i penso, això és el paradís i no li podien posar un nom més acertat al lloc, Paradise beach. És l'hora d'agafar la moto i tornar a Dawei, agafar el bus nocturn a Yangon i d'alla un vol curt fins a Vietnam on em trobaré amb la meva germana Maria i el meu cunyat Jordi que venen a viatjar amb mi.
 

[ENGLISH]
I walk between the tea plantations, the jungle and the bamboo forests. I pass by a group of women cultivating the land with traditional costumes and a technique that I've never seen of making circles with the tool, a family that is making sugar cane tablets give me a bit to try, some kids are waving from the distance and laugh when you wave them back, the smile of each local that I see, dogs getting close, buffalos, a group of kids that come to shake my hand, chanting in the monastery and a new smell of some food I've never tried. There are moments that I have the feeling that I'm in the "camino de Santiago" for the fact that I walk many hours a day, from town to town in a rural area, until I suddenly see a Pagoda, local people or a rice field that makes me realize that I'm in Myanmar.

Today, we've gone for dinner in an indian restaurant with some friends from the three days trekking from Kalaw to Inle Lake. Later on, we've gone to take some beers to a really cheap place and after that to a pub in order to meet the israeli couple that we also met in the trek. We arrive there and they tell us that they are about to close, it wasn't even 22h and the israelis weren't there. A group of pretty drunk locals are going out from the pub, we talk with them and they told us that they follow us to the place we were before. They were two girls from Inle Lake that own a hostel, two guys that own a hostel in Yangon (the capital) and want to open a hostel in Inle that's why they take two thai architects with them. When we arrive again in the bar they tell us "we pay for everything"! They start bringing so many beers and food, they were cheering every two minutes and they were super funny. One of the girls "passed away" on the table and we realized later on that she vomited on the table, they took her home afterwards. The place was supposed to close at 23h but they closed the curtains down and we went out almost at 1h. Such a surrealist night!

I've just came back from a very beautiful trekking for two days through the villages of Hsipaw, so I start exploring a bit the town. I go to the Shan palace, a small house of the royal family of the ethnic Shan. They are supposed to close in 10min and I see that the fence is already closed, but I see that there's still some people around the house, so I open the fence and I go to have a quick look. I enter in the house and I meet an old lovely couple that live there, their grandparents were the princes that they built the palace. We talk for a long time and the man told me that the catalans are like the Shan, he asked me many questions and knew perfectly what's happening in Catalunya. I still don't think it's comparable, as the situation here is a bit different because there are many different ethnies, with different religions, hard militaries that have opressed the country for a long time and several violent conflicts between ethnies. The man was comparing it for the fact that the Shan are a part of the burmese population that have been opressed by the militars and have to fight a lot to get their rights.

Today I'm spending the whole day in the train from Hsi-Paw to Mandalay and I'm so pleased about it. The train is old, with broken fans, all the windows opened and an oscillating movement that bouces the wonderful landscape. Besides being the cheapest way of travelling here (2.5€ for a 12 hours trip) I think it's the best, maybe it's not the fastest but you can enjoy the landscape (rural areas, villages, children waving, teenagers playing a kind of footvolley), you have a lot of space and you can interact with locals. The controller has showed me his daughter when in one of the stops has come up with the mother, I've met other travellers, a kid was getting closer looking at the photos I was checking with the tablet until he sat on me and was amazed with the photos of animals, afterwards I was talking for a while with his father.

Imagine a flat area of ca. 50sqm, a dominant buddhist religion and 50 kings governing in 200 years. Each one was building pagodas (monuments, temples, etc.) and budhas for showing their faith. You only have to paint a red flamed sun during the sun rise and hot air balloons covering the sky. This is Bagan, a dreamed postcard.

Here in Myanmar I have the constant feeling that I miss many things, partially because it's a really different culture, but mostly because the majority of the people don't speak English and I don't understand the local languages. In Latinamerica, I learned many things just talking with locals, listening to a conversation in the bus or understanding someone that was explaining things. Some friends recommended me contacting a local girl, Nui Nui, to be our guide in Bagan and it was amazing as she answered many doubts of things I couldn't understand. In buddhism, everything that you do in this life will have a consequence in the next life when you get reencarnated, therefore the people is really kind between them and with the tourists, also because there are not that many tourists. When they see someone without a leg or a hand, they don't feel sorry because they think that this person might have done something wrong (like stealing something) in the previous life, but they will do donations to this person anyway to make sure they have a good next life. Offering flowers are for the beauty, electricity (lights) is for wisdom, water for long life, etc.

Nui Nui explained us that she remembers perfectly her past life, she used to be her mother's best friend that died being 50 years old a bit before that she was born. She remembers it so well that when she was 3 years old, she told her parents that they weren't their parents and that this wasn't her family. The parents denied this all the time until the day that the mother said "if this is not your home, show me where you live". The little Nui Nui took her mother to the home of her best friend, they explained the situation to the parents of the friend, and they puta bowl full of jewels and said "take the ones that are yours" and she suddenly took the only two rings that belonged to the dead friend. Nui Nui lived from 3 to 11 y.o. with her "new" family. An amazing story and even more when some hours before Stephen Hawking died, the person who contributed the most to the theory that there's no life after death.

Today I've done a tour in Ogre island, our guide was a charming 82 years old local man. It was so interesting going with him because he knew everyone and we were visiting artisans. One of them was a family that they were making hand made slates. I told them that at home we use this material for several things. A bit later, the old man comes with the family and asks "did you say that you use the slates for cooking? don't they brake with the fire?". I explained them how we use them and I showed them a photo of some mushrooms that we cook on the slate material and they were so amazed, they told me that they'll try it. Maybe I'll come back in some years and it will be trendy. On the way, we gave a ride to some women to take them to a pagoda on the top of a hill. They were so happy that they invited us o a kind of public lunch. We also saw that they were preparing a huge party for the cremation of the head of the monastery who just died. It was curious seeing how they were doing a funeral, like a burning colorful castle, really loud electronic music and little shops next by. In the evening, we went to the cinema to see a bus¡rmise film (with english subtitles). It was about how they were making a documentary to concienciate the population of the bad conditions that the prostitutes in Myanmar have to face, that besides being discriminated, they don't have rights and often get aggressions. I didn't know what I was going to see and I got a really grateful surprise. It was so interesting how they managed to talk about such a real topic but complicated at the same time, to make it meaningful and entertaining, adding parts of asian soap opera style.

I really want to finish Myanmar with a bit of beach so I've gone down to Dawei, where I've rented a motorbike for 3 days and I've visited the beaches of the area. Today, I've waken up in a tent on the beach, the first thing I hear are the sea waves, I have the mouth dry from the beers that we took last night next to the fire. I open the tent, I put my feet on the sand, I put on the swimming trunk, I take the snorkel and I go to the water. Around me there's only a beautiful beach surounded by jungly hills and I think "this is paradise" and I couldn't agree more with the name of this place, Paradise beach. It's time to take the motorbike and go back to Dawei, take a night bus to Yangon and a short flight to Vietnam where I'll meet my sister Maria and her boyfriend Jordi, that will come to travel with me.