Vietnam

[ENGLISH FOLLOWS]
Aterro a Hanoi, arribo a l'hotel, vaig cap a l'habitació i allà estan la meva germana Maria i el meu cunyat Jordi! Ens fem moltíssimes abraçades!! Encara em costa de creure que tornem a estar junts, l'última vegada que ens vam veure va ser el Juliol passat a Buenos Aires quan marxaven en un taxi cap a l'aeroport i ara estem a Vietnam. Portem 5 min i ja sembla que ens haguèssim vist ahir!

 

 

El dia següent esmorzant trec un dels formatges que m'han portat i dos minuts més tard s'acosta una noia francesa i ens pregunta on haviem comprat aquest formatge. Ella porta 6 mesos viatjant i sé perfectament el que se sent, així que compartim el formatge i es queda amb una cara de gust només comparable amb la meva!

Comencem a voltar per Hanoi i el primer que em resulta extrany es que no veig pagodes, ni budes, ni monjos per tot arreu com a Birmania o esglésies com a Filipines. I llavors llegim que el 80% de la població és atea, suposo que seran remanents del comunisme com a Cuba. I parlant de comunisme tampoc el veig per enlloc, més aviat tot el contrari, consumisme, fàbriques, construccions, anuncis publicitaris, etc. Els únics indicis comunistes que he percebut son les banderes per tot arreu, la falç i el martell, i altaveus de bon matí amb propaganda política perquè tothom se n'assabenti. Al seu dia, el país estava dividit, el nord era comunista (Viet Cong) i el sud capitalista. Fins al punt que hi va haver una guerra brutal durant gairebé 20 anys i els 10 últims anys el sud va ser extremadament recolzat per EEUU, qui també va bombardejar molt durament població civil, temples, ciutats, etc. Es que Vietnam té pinta d'haver-ho passat molt malament, 1000 anys d'ocupació xinesa, guerra interna i amb EEUU, ocupació francesa, guerra contra Cambodja...

Anem cap a Sapa en tren nocturn i el paisatge canvia totalment, turons, boira, terrasses d'arròs brutals per tot arreu... Allà quedem amb el Duc, un vietnamita que va conéixer la meva tieta quan va estar a Vietnam, perquè ens faci de guia per la zona. Fem caminata pel nostre compte el primer dia i l'endema quedem amb el Duc per explorar amb motos la zona, ell ens aconsella anar amb motos per poder anar a zones poc turístiques i més allunyades i on hi havien diferents ètnies. Doncs allà estàvem, jo carregant al Jordi i el Duc carregant a la Maria, serpentejant entre terrasses d'arròs increïbles, parant a poblets i escoles. Parem a un dels pobles hi havia una ètnia que tenen la meitat del cap rapat i l'altra meitat cobert per un gorro de colors vius. Parem a un mirador i mengem menjar de carrer boníssim; arròs enganxós a la canya de bambu, porc assecat a la brasa, ou a la brasa, etc.

 

 

Estem a Hoi An, meca dels fanalets vietnamesos i del bon menjar, així que per fer-nos un homenatge el Jordi ens convida a un restaurant estrella michelin, estava boníssim, per compensar vam dinar l'endemà al mercat que també vam menjar super bé. Si una cosa hi havia a Hoi An eren turistes, centenars de turistes al centre, era realment impactant en comparació amb Birmània on a la majoria de llocs no hi han gaires turistes i els locals et saluden constantment. Aquí la gent hi està molt més acostumada però són molt simpàtics de totes maneres. Vam agafar motos per anar a My Son, el que queda d'una zona de temples després dels bombardejos dels EEUU, les ruines són molt maques i la ruta entre camps d'arròs encara més. 

 

 

 

 

Imagina't la típica imatge de Vietnam amb les formacions de roca calcària al mar, Halong Bay, doncs ara elimina el mar, posa-hi camps d'arròs un un riu, això és Nimh Binh. Vam fer excursions al riu on et porten uns vietnamites amb una tècnica increïble de remar amb els peus, així com sents, es posen ben còmodes reclinats, es treuen les sabates i mouen els rems amb els moviments de peus.

 

Després vam anar a Cat Ba on vam fer l'excursió amb barco per Lang Ha i Halong bay. Aquí vam veure dos restaurants exactament iguals, a 20 metres l'un de l'altre i l'única diferència és que el nom d'un s'escriu amb b i l'altre amb v. Els viatnamites són els mestres de la còpia, fins a tal punt que si un lloc triomfa i aconsegueix moltes recomanacions, n'apareix un altre ben aprop amb gairebé el mateix nom i el mateix estil, el mateix amb webs falses o gent que es fa passar per una companyia i no ho són, per no dir amb la roba o electrònica. 

No em puc creure que ja sigui l'hora que marxin, ha passat en un obrir i tancar d'ulls. Els acompanyo a buscar l'autobús ens despedim amb una abraçada gegant. Estic sorprès perquè l'última vegada quan els vaig veure marxar a Buenos Aires em va entrar molta tristesa i una mica de baixón, suposo perquè dins meu sabia que no els veuria durant molt temps, però aquesta vegada no tant i crec que és perquè sé que tornaré aviat.

Feia dies que m'havia de tallar els cabells i la barba però no hem parat amb la Maria i el Jordi així que no ho he fet. Preguntem a la noia que ens va vendre el bus, que era un encant, i em diu que quan marxi la meva familia m'ensenyarà on és la perruqueria. Em va donar un casc, i em va portar a una perruqueria allunyada de la zona turística. M'estava fent un pentinat molt vietnamita i amb signes i google translate ho anavem arreglant, això si em vaig emportar un parell de trasquilons darrere la orella que no vam poguer arreglar. Tota l'experiència per menys de dos euros!

 

[ENGLISH]

I land in Hanoi, I reach the hotel, I go to the bedroom and my sister Maria and my brother in law Jordi were there! We've hugged each other a lot!! It's still hard for me to believe that we are together again. The last time we saw each other was last July in Buenos Aires when they were leaving to the airport by taxi and now we are in Vietnam. We've been 5 minutes together and it seems we saw each other yesterday.

The following day, while having breakfast, I take out one of the cheeses that they brought to me and 2 minutes later, one french girl come closer and asks where we've bought this cheese. She has been 6 months travelling and I know perfectly how she feels, so we share the cheese and she remains with such a pleasure face only comparable to mine!

We start walking around Hanoi and the first thing that surprises me is that I don't see pagodas, budhas, monks everywhere like in Myanmar or churches like in Philippines. And then we read that the 80% of the population is atheist, I guess this will be something that the comunism left like in Cuba. And talking about comunism, I also don't see it anywhere. The other way around, consumism, factories, constructions, advertising, etc. The only comunist hints I've perceived are the flags everywhere, the sickle, the hammer, and the speakers early morning with political propaganda in order that everybody is aware. Some time ago, the country was divided, the north was comunist (Viet Cong) and the south capitalist. It reached the moment that there was a brutal war during almost 20 years and the last 10, the south was supported a lot by the USA, who also bombed hardly the civil population, temples, cities, etc. Vietnam looks like it had a really hard time, 1000 years of chinese ocuppation, internal war and against the US, french ocuppation, war against Cambodia...

We are going to Sapa by the night train and the landscape changes completely, hills, fog, amazing rice terraces everywhere... There we meet Duc, a vietnamese guy that my aunt met when she was in Vietnam, for being out guide in the area. We trek on our own the first day and the following day we meet Duc to explore the area by motorbike to go to less turistic areas where different ethnics live. There we were, I was carrying Jordi and Duc was carrying Maria, sneaking between rice terraces, stopping in villages and schools. We stop in one of the villages where an ethnic lives that have half of the head razored and the other half covered by a colorful hat. We stop in a viewpoint and we eat delicious street food; sticky rice in a bamboo cane, roasted dried pork, roasted egg, etc.

We are in Hoi An, mecca of the vietnamese lights and the good food. In order to do a self-homage, Jordi invited us to a michelin star restaurant, it was delicious! To compensate, the following day we ate in the market which was also so good. If there's something in Hoi An is tourists, hundreds of tourists in the center, it was impacting comparing with Myanmar where on the majority of places there are a few tourists and the locals wave you all the time. Here, the people is much more used but they are nice anyway. We took motorbikes to go to My Son, the leftovers of a temples area after the bombings from the USA, anyway the ruins are really beautiful and the way between rice fields even more.

Imagine the typical image of Vietnam with limestone formations in the sea, Halong Bay, well, now delete the sea, add some rice fields and a river, this is Nimh Binh. We did an excursion on a river where the vietnamese paddle the boats with the feet, an increadible technique.

Afterwards, we went to Cat Ba where we did a excursion by boat in Lang Ha and Halong bay. In this place, we saw two restaurants looking exactly the same, 20 meters away from each other and the only difference is the name of one of them is with b and the other one v. The vietnamese are masters copying things, if there's a place that is successful and get good reviews, another one close by with the same name and style appears, the same with fake websites or people saying they belong to a company that they don't belong to, or clothes or electronics.

I can't believe it's time for them to leave, it has lasted an eye blink. I went with them to take the bus and we said goodbye with a huge hug. I'm surprised because the last time I saw them leaving in Buenos Aires I was so sad and a bit down, I guess because I knew inside I wouldn't see them for a long time, but this time I didn't feel it that much, I guess because I know I'll be back soon.

I had to cut my hair and beard for a long time, but with Maria and Jordi we didn't stop. We asked the girl that sold us the bus, she was lovely, she told me that when my family leaves she will show me a hairdresser. She gave me a helmet, and took me to a hairdresser far away from the touristic area. I was getting a vietnamese style haircut and through signs and google translate we fixed it. Anyway, I got a couple of mistakes behind the ears that we couldn't fix. All the experience for less than 2 euros!

Birmania-Myanmar

[ENGLISH FOLLOWS]
Camino entre les plantacions de té, la selva i els boscos de bambú, passo un grup de dones cultivant la terra amb vestits tradicionals i una tècnica que no havia vist mai de fer rotar l'aixada, una familia que fa tauletes de sucre de canya m'en donen a provar, uns nens et saluden de lluny i riuen quan els hi tornes la salutació, un somriure de cada local que em creuo, gossos que s'acosten, búfals, un grup de nens que venen a donar-me la mà, càntics al monestir del poble i una olor nova d'un menjar que no he provat mai. Hi ha moments que tinc la sensació que estic al camino de Santiago pel fet que camino moltes hores al dia, de poble en poble, per una zona rural, fins que de cop una Pagoda, gent local o un camp d'arròs em fa adonar que estic a Birmània.

Avui hem anat a sopar a un indi amb alguns dels amics que he fet a la caminata de tres dies entre Kalaw i Inle Lake. Després de sopar hem anat a fer unes cerveses a un lloc molt barat i després hem anat a un pub per trobar-nos amb una parella israelí que també vam conéixer a la caminata. Arribem al pub i ens diuen que ja tanquen, no eren ni les 22h i els israelís tampoc hi eren. Surten del pub un grup de locals bastant borratxos, parlem amb ells i ens diuen que venen amb nosaltres al lloc on estàvem abans. Resulta que són dues noies de Inle Lake que tenen un hostal, dos nois que tenen un hostal a Yangon (la capital) i volen obrir un hostal a Inle per això portàven a dos arquitectes tailandesos. Quan arribem al bar on estàvem ens diuen, nosaltres convidem a tot! Comencen a portar un munt de cerveses i menjar, feien un brindis cada dos minuts i eren super divertits. Una de les noies locals que s'havia adormit a la taula va vomitar i al cap d'una estona se la van emportar cap a casa. El lloc havia de tancar a les 23h però van baixar les cortines i vam sortir d'allà gairebé a la 1. Quina nit més subrealista! 

Acabo de tornar d'una altra caminata molt bonica de dos dies pels poblets de Hsipaw així que em disposo anar a conéixer una mica la població. Vaig al Shan palace, una palauet de la familia reial de la ètnia Shan. Falten només 10min perquè tanquin i al arribar veig que la reixa està tancada però veig que encara hi ha algú al voltant de la casa, així que obro la reixa per dins i vaig a fer una ullada. Entro a la casa i hi trobo una parella d'ancians adorables que viuen allà i els seus avis eren els prínceps que havien construit el palau. Parlem una bona estona i el senyor em diu els catalans sou com els Shan, em va fer un munt de preguntes i coneixia perfectament el que està passant a Catalunya. Encara que no crec que sigui comparable, la situació que veig aquí és una mica diferent doncs a Birmània hi han un munt d'ètnies diferents, algunes amb religions diferents, amb uns militars molt durs que han oprimit el pais durant molt temps i varis actes de conflicte violent entre ètnies. El senyor ho comparava pel fet de que els Shan són una part de la població birmana que han estat oprimits pels militars i han de lluitar molt per aconseguir drets.

Avui estic passant tot el dia al tren de Hsi-Paw a Mandalay i estic encantat. És un tren antic, amb uns ventiladors que no s'engeguen, totes les finestres obertes i un moviment oscil·lant que va gronxant el preciós paisatge. A més de ser la manera més barata de moure't aquí (2.5€ per un viatge de 12 hores) crec que és la millor, potser no la més ràpida però pots disfrutar de les vistes (zones rurals, pobles, nens saludant, joves jugant a una espècie de futvolley), tens molt espai i interactues amb locals. El revisor m'ha ensenyat la seva filla d'un mes quan ha pujat a una de les parades amb la mare, he conegut alguns viatgers, un nen s'anava acostant mirant les fotos que passava a la tablet fins que se m'ha assentat a sobre i ha flipat amb totes les fotos d'animals, després també he estat parlant una estona amb el pare.

 

 

Imagina't una esplanada d'uns 50km2, la religió budista molt predominant i 50 reis que hi han gobernat. Cadascun construia pagodes (monuments, temples, ...) i budes per demostrar el devotisme. Només et queda pintar-hi un sol vermell incandescent durant la sortida del sol i globus aerostàtics cobrint el cel. Això és Bagan, una postal de somni.

Aquí a Birmània tinc la sensació constant de que em perdo moltes coses, en part perquè és una cultura molt diferent però sobretot perquè la majoria de gent no parla anglès i jo no entenc els idiomes locals. A llatinoamèrica aprenia moltes coses parlant amb gent local, escoltant una conversació al bus o entenent la persona que predicava. Uns amics em van recomanar contactar amb una noia local, la Nui Nui, perquè ens fes de guia a Bagan i va ser espectacular, em va resoldre un munt de dubtes de coses que veia però no entenia perquè. Segons el budisme tot el que facis a aquesta vida repercutirà a la següent vida quan et reencarnis, per tant la gent són molt amables entre ells i amb els turistes. Quan veuen algú amputat no senten pena perquè creuen que va fer alguna cosa dolenta a la seva passada vida, però de totes maneres li faràn donacions per assegurar-se una bona pròxima vida. La donació de flors és per la bellesa, l'electricitat és pel seny, l'aigua per la llarga vida, etc.

La Nui Nui ens va explicar que ella recorda perfectament la seva passada vida, havia sigut una de les millors amigues de la seva mare que havia mort amb 50 anys poc abans de nèixer ella. Ho recorda fins a tal punt que a l'edat de tres anys li va dir als seus pares que no eren els seus pares i que aquesta no era la seva familia, els pares li van negar en tot moment fins el dia que la seva mare li va dir "si aquesta no és la teva casa, ensenya'm on vius". La petita Nui Nui va portar a la seva mare a casa la seva millor amiga difunta, li van explicar la situació als pares d'aquesta, ells li van posar un bol amb tot de joies i li van dir "agafa les que siguin teves" i ella de seguida va agafar els dos unics anells que pertanyien a la difunta. La Nui Nui va viure dels 3 als 11 anys amb la seva "nova" familia. Una història flipant i encara més quan feia unes hores que havia mort Stephen Hawking, la persona que més ha contribuit a la teoria que no hi ha vida després de la mort.

 

 

Avui he fet un tour a l'illa dels Ogres, el guia és un local de 82 anys que és un encant. Era super interessant anar amb ell perquè coneixia a tot deu i anavem visitant artesans. Un d'ells era una familia que feien pissarres artesanalment amb marcs de fusta. Jo els hi vaig dir que a casa meva també utilitzem les lloses per moltes coses. Al cap d'una estona em ve el senyor amb la familia i em pregunten, "has dit que utilitzeu les lloses per cuinar? I amb el foc no es trenquen?". I jo els hi vaig explicar com ho fem, els hi vaig ensenyar una foto d'uns rovellons a la llosa i flipaven, em van dir que ho provaran. A veure si torno d'aquí uns anys i s'ha posat de moda cuinar a la llosa a Birmània. Pel camí vam recollir a unes senyores per pujar-les fins a una pagoda a dalt del turó, estaven tant contentes que ens van convidar a una espècie de dinar popular que feien. També vam veure que estàven preparant una super festa i la cremació del càrrec més alt del monestir que acabava de morir. Era curiós veure com feien un funeral amb una espècie de falla (com un castell de colors), música electrònica a tot drap i paradetes al voltant. Al vespre, hem anat al cine a veure una pel·lícula birmana (amb subtítols en anglès). Era una història de com feien un documental per concienciar a la població de les males condicions amb les que han de viure les prostitutes a Birmània, que a part de ser discriminades, no tenen drets i sofreixen maltractaments de tot tipus. No sabia què anava a veure i em vaig emportar una molt grata sorpresa, era molt interessant com conseguien tocar un tema tant real però complicat a la vegada, que sigui significatiu i entretingut, afegint parts tipus culebron asiàtic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Em ve de gust acabar Birmània amb una mica de platja així que he baixat fins a Dawei on he llogat una moto durant 3 dies i he recorregut les platges de la zona. Avui m'he despertat a una tenda de campanya a la platja, el primer que sento són les onades del mar, tinc la boca seca de les cerveses que vam prendre la nit passada a la vora el foc. Obro la tenda i poso els peus a la sorra, em poso el banyador, agafo l'esnorquel i vaig a l'aigua. Al meu voltant hi ha només una platja de somni envoltada de turons selvàtics i penso, això és el paradís i no li podien posar un nom més acertat al lloc, Paradise beach. És l'hora d'agafar la moto i tornar a Dawei, agafar el bus nocturn a Yangon i d'alla un vol curt fins a Vietnam on em trobaré amb la meva germana Maria i el meu cunyat Jordi que venen a viatjar amb mi.
 

[ENGLISH]
I walk between the tea plantations, the jungle and the bamboo forests. I pass by a group of women cultivating the land with traditional costumes and a technique that I've never seen of making circles with the tool, a family that is making sugar cane tablets give me a bit to try, some kids are waving from the distance and laugh when you wave them back, the smile of each local that I see, dogs getting close, buffalos, a group of kids that come to shake my hand, chanting in the monastery and a new smell of some food I've never tried. There are moments that I have the feeling that I'm in the "camino de Santiago" for the fact that I walk many hours a day, from town to town in a rural area, until I suddenly see a Pagoda, local people or a rice field that makes me realize that I'm in Myanmar.

Today, we've gone for dinner in an indian restaurant with some friends from the three days trekking from Kalaw to Inle Lake. Later on, we've gone to take some beers to a really cheap place and after that to a pub in order to meet the israeli couple that we also met in the trek. We arrive there and they tell us that they are about to close, it wasn't even 22h and the israelis weren't there. A group of pretty drunk locals are going out from the pub, we talk with them and they told us that they follow us to the place we were before. They were two girls from Inle Lake that own a hostel, two guys that own a hostel in Yangon (the capital) and want to open a hostel in Inle that's why they take two thai architects with them. When we arrive again in the bar they tell us "we pay for everything"! They start bringing so many beers and food, they were cheering every two minutes and they were super funny. One of the girls "passed away" on the table and we realized later on that she vomited on the table, they took her home afterwards. The place was supposed to close at 23h but they closed the curtains down and we went out almost at 1h. Such a surrealist night!

I've just came back from a very beautiful trekking for two days through the villages of Hsipaw, so I start exploring a bit the town. I go to the Shan palace, a small house of the royal family of the ethnic Shan. They are supposed to close in 10min and I see that the fence is already closed, but I see that there's still some people around the house, so I open the fence and I go to have a quick look. I enter in the house and I meet an old lovely couple that live there, their grandparents were the princes that they built the palace. We talk for a long time and the man told me that the catalans are like the Shan, he asked me many questions and knew perfectly what's happening in Catalunya. I still don't think it's comparable, as the situation here is a bit different because there are many different ethnies, with different religions, hard militaries that have opressed the country for a long time and several violent conflicts between ethnies. The man was comparing it for the fact that the Shan are a part of the burmese population that have been opressed by the militars and have to fight a lot to get their rights.

Today I'm spending the whole day in the train from Hsi-Paw to Mandalay and I'm so pleased about it. The train is old, with broken fans, all the windows opened and an oscillating movement that bouces the wonderful landscape. Besides being the cheapest way of travelling here (2.5€ for a 12 hours trip) I think it's the best, maybe it's not the fastest but you can enjoy the landscape (rural areas, villages, children waving, teenagers playing a kind of footvolley), you have a lot of space and you can interact with locals. The controller has showed me his daughter when in one of the stops has come up with the mother, I've met other travellers, a kid was getting closer looking at the photos I was checking with the tablet until he sat on me and was amazed with the photos of animals, afterwards I was talking for a while with his father.

Imagine a flat area of ca. 50sqm, a dominant buddhist religion and 50 kings governing in 200 years. Each one was building pagodas (monuments, temples, etc.) and budhas for showing their faith. You only have to paint a red flamed sun during the sun rise and hot air balloons covering the sky. This is Bagan, a dreamed postcard.

Here in Myanmar I have the constant feeling that I miss many things, partially because it's a really different culture, but mostly because the majority of the people don't speak English and I don't understand the local languages. In Latinamerica, I learned many things just talking with locals, listening to a conversation in the bus or understanding someone that was explaining things. Some friends recommended me contacting a local girl, Nui Nui, to be our guide in Bagan and it was amazing as she answered many doubts of things I couldn't understand. In buddhism, everything that you do in this life will have a consequence in the next life when you get reencarnated, therefore the people is really kind between them and with the tourists, also because there are not that many tourists. When they see someone without a leg or a hand, they don't feel sorry because they think that this person might have done something wrong (like stealing something) in the previous life, but they will do donations to this person anyway to make sure they have a good next life. Offering flowers are for the beauty, electricity (lights) is for wisdom, water for long life, etc.

Nui Nui explained us that she remembers perfectly her past life, she used to be her mother's best friend that died being 50 years old a bit before that she was born. She remembers it so well that when she was 3 years old, she told her parents that they weren't their parents and that this wasn't her family. The parents denied this all the time until the day that the mother said "if this is not your home, show me where you live". The little Nui Nui took her mother to the home of her best friend, they explained the situation to the parents of the friend, and they puta bowl full of jewels and said "take the ones that are yours" and she suddenly took the only two rings that belonged to the dead friend. Nui Nui lived from 3 to 11 y.o. with her "new" family. An amazing story and even more when some hours before Stephen Hawking died, the person who contributed the most to the theory that there's no life after death.

Today I've done a tour in Ogre island, our guide was a charming 82 years old local man. It was so interesting going with him because he knew everyone and we were visiting artisans. One of them was a family that they were making hand made slates. I told them that at home we use this material for several things. A bit later, the old man comes with the family and asks "did you say that you use the slates for cooking? don't they brake with the fire?". I explained them how we use them and I showed them a photo of some mushrooms that we cook on the slate material and they were so amazed, they told me that they'll try it. Maybe I'll come back in some years and it will be trendy. On the way, we gave a ride to some women to take them to a pagoda on the top of a hill. They were so happy that they invited us o a kind of public lunch. We also saw that they were preparing a huge party for the cremation of the head of the monastery who just died. It was curious seeing how they were doing a funeral, like a burning colorful castle, really loud electronic music and little shops next by. In the evening, we went to the cinema to see a bus¡rmise film (with english subtitles). It was about how they were making a documentary to concienciate the population of the bad conditions that the prostitutes in Myanmar have to face, that besides being discriminated, they don't have rights and often get aggressions. I didn't know what I was going to see and I got a really grateful surprise. It was so interesting how they managed to talk about such a real topic but complicated at the same time, to make it meaningful and entertaining, adding parts of asian soap opera style.

I really want to finish Myanmar with a bit of beach so I've gone down to Dawei, where I've rented a motorbike for 3 days and I've visited the beaches of the area. Today, I've waken up in a tent on the beach, the first thing I hear are the sea waves, I have the mouth dry from the beers that we took last night next to the fire. I open the tent, I put my feet on the sand, I put on the swimming trunk, I take the snorkel and I go to the water. Around me there's only a beautiful beach surounded by jungly hills and I think "this is paradise" and I couldn't agree more with the name of this place, Paradise beach. It's time to take the motorbike and go back to Dawei, take a night bus to Yangon and a short flight to Vietnam where I'll meet my sister Maria and her boyfriend Jordi, that will come to travel with me.

Australia West Coast

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Hi havia una vegada un peixet anomenat Nemo que va conéixer a Dory i van decidir fer un roadtrip junts per Austràlia. Aquesta vegada l'història és una mica diferent, Nemo i Dory no són peixos sino furgonetes. Ens em ajuntat 4 alemans (la Charlott, la Christin, el Falk i la Marleen), 1 suissa (la Sandra) i jo. Tots viatgem "sols", vam coincidir per facebook i vam quedar per veure si quadravem els plans per viatjar junts per la costa oest d'Austràlia. El Falk va trobar un noi que llogava una furgoneta que es deia Nemo, així que vam batejar a l'altra furgoneta Dory. I amb això ja ho teniem tot per començar el roadtrip.

Un parell de dies abans de partir vam anar a Rottnest amb la Sandra i el Falk, una illa a prop de Perth que vam recórrer amb bici, on hi han platges impressionants i és l'únic lloc on hi viu un animaló anomenat Quokka. Només està a aquesta illa perquè el van anar extinguint poc a poc, fins i tot hi havien pràctiques absurdes com jugar a futbol amb el Quokka com a pilota.

Anem fent camí cap al nord fent parades als parcs nacionals, banys a increïbles platges solitàries, cuinant a la furgo i dormint a llocs on podem passar la nit sense pagar. Això últim no sempre ho aconseguim perquè hi han poblacions que no permeten acampar gratuitament. Una nit que anavem camí als blowholes (una espècie de guèisers provocats per la pressió de l'aigua de les onades passant per uns forats de la roca), se'ns va fer de nit així que vam decidir fer nit a un caminet de vora la carretera dins del parc nacional. A les 6 del matí un guarda ens toca el vidre, surto i em diu multa de 100$ cadascú. Li vaig explicar que voliem anar a la zona d'acampada però que se'ns va fer de nit i no voliem conduir de nit, així que només ens va cobrar 11$ que és el preu de la zona d'acampada. El motiu per no conduir de nit és que els cangurs tenen un instint suicida i de nit surten de cop dels matorrals i creuen la carretera davant teu. La veritat és que s'enlluernen per les llums del cotxe i la gent els atropella, hi han moltíssims cangurs morts a vora de les carreteres.

Arribem a Monkey Mia, un lloc on dofins de nas d'ampolla s'acosten cada dia a la costa. Es veu que aquí havien alimentat dofins durant molts anys i per això s'acosten tant, ara estan intentant aturar-ho reduint al màxim la quantitat de menjar i no donant de menjar a les mares per tal que no deixin d'ensenyar a les cries a caçar. Només arribar ens diuen que ens acabem de perdre el moment que els hi donen menjar però a vegades es poden veure durant la resta del dia. Al arribar a la platja veiem alguns dofins a la llunyania així que ens posem a l'aigua. Ens diuen que el millor és no intentar-los seguir perquè no marxin i si volen ja s'acostaran, així ho fem. De sobte veiem que les aletes de dofins s'acosten a on erem fins al punt que ens passen entremig, gairebé tocant-me. I ho fan en varies ocasions, jo explotava de felicitat. Veig un dofí que sembla tenir una gran ferida cicatritzada al cap i, parlant amb un dels cuidadors de la zona, em diu que havia sofert un atac d'un tauró i ara la resta de dofins li fan el buit per tal de no ser tant vulnerables a un altre atac. També veig a un parell de ratlles àguila saltant i aletejant com si volguessin sortir volant, ara entenc perquè li diuen ratlla àguila. Acabem el dia amb una passejada per les aigües poc profundes on cada dos per tres veiem ratlles. Quin dia tant increïble!

 

Fem camí fins a Coral Bay, que no té aquest nom per casualitat, ja que aquí hi ha una gran barrera de corall i només anant a fer snorquel uns metres endins ja veus corall. També té una altra particularitat que és que hi ha un tros de la barrera sense corall i això fa que uns gegants marins puguin entrar, les mantes ratlla. Son uns bitxarracos de 4 a 5 metres d'amplada que van planejant per la sorra. Vam poder fer snorquel i veure'n varies, et faltava l'aire al veure-les. Vaig aprofitar per fer buceig i em van portar a un lloc increible, la estació de neteja. És un lloc on tot d'animals van a netejar-se, alguns amb el corall o roques, d'altres amb d'altres peixos que els ajuden a netejar-se. A més de veure un corall brutal i alguna tortuga, comencen a apareixer taurons per tot arreu i tens els sentiments creuats de l'emoció de veure'ls i la por que et generen.  

Vaig conéixer a una noia holandesa al camping d'Exmouth que va anar en dues ocasions a veure el naixement de les tortugues sense èxit. Em va dir "has d'estar al lloc i al moment indicat per veure-ho". I al dia següent allà estàvem, al lloc i moment indicat, a la 5 mile beach durant la posta de sol. De sobte veiem una tortugueta que feia esforços sobrehumans per sortir del forat i arrastrar-se per la platja fins al mar. I de sobte, darrere nostre comencen a sortir tortugues recent nascudes de la sorra, els deixem distància per no interferir. I cada vegada en surten més i més, semblava una erupció de tortugues. I comencen a restregar-se amb totes les seves forces cap al mar. Ha estat un moment tant màgic! I el més flipant és que d'aquí a 25 anys tornaran a aquesta mateixa platja per pondre els ous i continuar la màgia.

Em sento com a un safari, els cangurs se't creuen cada dos per tres, i jo que no hi estic acostumat em fa molta il·lusió i parem el cotxe per veure'ls. També trobem emus, que són com astrussos però amb el cap diferent, dingos, que són gossos salvatges, etc.

Ens dirigim al parc nacional Karijini i quan portem uns 40km comencem a tenir problemes amb el Nemo, s'encenen totes les llums i a sortir fum, així que parem, truquem a l'assegurança i ens venen a rescatar. S'ha de reemplaçar la corretja de distribució i hi han efectes colaterals, així que almenys tardaran una setmana a reparar la furgoneta. Intentem que l'assegurança ens proporcioni una alternativa però són extremadament incompetents. Comencem a mirar alternatives pel nostre compte pels 9 dies que ens queden de viatge. De casualitat trobem una furgoneta a molt bon preu i el Falk se'n volia comprar una perquè es quedarà dos anys a Austràlia, així que quedem amb el propietari i el dia següent ja repreniem el viatge cap al parc nacional amb la nova furgoneta Crush (és la tortuga de Nemo).

El parc nacional es caracteritza per tenir roca vermella que composa uns canyons espectaculars on hi han gorges molt maques per banyar-te. Una de les caminates que vam fer vam passar per un tram que es deia el pas de l'aranya i fins que no vam estar allà no vaig entendre perquè. Havies de caminar amb una mà i un peu a cada paret del canyó, a sota tenies el riu i acabaves a una piscina natural molt maca. Una de les nits que dormiem al parc vam veure una pitó de més d'un metre que es va quedar paralitzada al veure'ns, ens van dir que no tenia verí, i quan vam deixar-li una mica de distància i silenci, va continuar el seu camí.

Vam anar un parell de dies al sud de Perth, margaret river, a fer una mica de platja abans d'acabar el viatge. L'última nit vam anar a sopar plegats a Perth, es feia extrany anar a un restaurant, vestits amb roba de carrer i ben dutxats. Jo era el primer a marxar, em van acompanyar a la parada de bus per anar a l'aeroport i ens vam despedir. He tingut molta sort, ens hem avingut tant bé que no ens podiem creure que ha passat un mes i ja ha arribat la fi del viatge. Pròxima parada: Birmània.

[ENGLISH]
Once upon a time, there was a small fish called Nemo who met Dory and decided doing a roadtrip in Australia together. In this occasion, the story is a bit different, Nemo and Dory aren't fishes, they are vans. We are 4 germans (Charlott, Christin, Falk and Marleen), 1 swiss (Sandra) and me. We are all travelling "alone", we knew each other in facebook and met to see if we agreed on travelling together in the west coast of Australia. Falk found a guy that was renting a van called Nemo, so we named the other one Dory. And with all that we were ready to begin the roadtrip.

A couple of days before leaving we went to Rottnest with Sandra and Falk, an island close to Perth that we visited by bike, where there are amazing beaches and a little animal called Quokka lives. It only lives in this island because it disappeared slowly, there were some stupid games like playing soccer using a Quokka as a ball.

We were heading north stopping in national parks, swimming in amazing lonely beaches, cooking in thevan and free camping. Sometimes we were not able to achieve this last thing as there are some towns where they don't allow it. A night that we were on our way to the blowholes (a kind of gueysers caused by the water pressure of the waves going through some holes on the rock), it got dark so we decided spending the night in a little path next to the road of the national park. At 6 in the morning a ranger knocked, I went out and he told me 100$ each. I explained him that we wanted to go to the camping area but it got dark and we didn't want to drive at night, so he only charged us 11$ which is the price of the camping area. The reason for not driving at night is because the kangaroos have a suicide instinct and at night they suddenly jump out the bushes and cross the road in front of you. The truth is that they get flashed with the lights, they stop and they get hit by the cars. There are many dead kangaroos on the roads.

We arrive in Monkey Mia, a place where the bottled-nose dolphins get close to the shore everyday. They've been feeding them for many years and that's why they get so close. Currently, they are trying to stop it reducing a lot the quantity of food they give them and not feeding the mothers for allowing them to teach how to fish to the babies. When we arrived they told us we just missed the feeding, but sometimes you see them anyway. When we arrived in the beach we saw some dolphins far away, so we went into the water. They told us that is better not trying to follow them to avoid that they leave and if they want to they will get closer, so we did it like this. Suddenly, we saw that the fins got closer to where we were and they started to swim between us, almost touching me. They did it in several occasions, so I was exploting of happiness. I saw a dolphin that had a big skar in the head and a local told me that it suffered a shark attack and now the rest of the dolphins were leaving it alone not to be vulnerable to other attacks. I also saw a couple of eagle rays jumping and moving the "wings" like if they wanted to departure, now I understand why they call them eagle rays. We finished the day walking in the shallow waters where every now and then we saw rays. Such an incredible day!

We are heading Coral Bay, which doesn't have this name by chance, it is because here there is a big coral barrier and only snorkeling you see a lot of coral. It also has another particularity, there's a part without coral and this allows that giant sea animals go through, the manta rays. They are 4-5m long and they swim very close to the sand. We could snorkel there and we saw some of them, I felt lack of air when I was seeing them. I also dived there and they took me to an increadible place, the cleaning station. It's a place where lots of animals go for cleaning themselves, some with the coral or rocks, others with the aid of other fishes. Besides the wonderful coral and some turtles, reef sharks started appearing everywhere which caused me mixed feelings between the emotion of seeing them and the fear that they generate.

I met a dutch girl in the camping of Exmouth that went on two occasions to see the turtles birth unsuccessfully. She told me, "you need to be an the right place and on the right time to see it". On the following day we were there, at the right place and time, 5 mile beach during sunset. Suddenly, we saw a little turtle that was doing huge efforts to go out from a hole and go through the beach to the sea. Suddenly behind us, just born turtles started appearing in the sand, we gave them some distance not to disturb. Everytime more and more turtles were appearing, like an eruption of turtles. They started going towards the sea with all their power. It was such a magical moment! And the most incredible thing is that in 25 years they'll come back to this beach to lay the eggs and continue the magic.

I feel like in a safari, kangaroos crossing all the time, and want to stop the van all the time to see them. We also see emus, that are like ASTRUSSOS but with a different head, dingos, that are like wild dogs, etc.

We are going towards Karijini national park and when we've been driving for 40km we start to have problems with Nemo, all the lights went on and smoke started to appear, so we stopped, called to the insurance and they rescued us. The fan belt is broken and there are collateral effects, so at least it will take a week to repair it. We tried that the insurance provides an alternative but they are extremely incompetent. We start to look for alternatives for the 9 remaining days of the trip. We found a really cheap van and Falk wanted to buy one because he'll stay in Australia for 2 years, so we met the owner and on the next day we continued the trip to the national park with the van Crush (is the name of the turtle in Nemo).

The park has red rock that composes amazing canyons where you can find beautiful gorges to swim. One of the treks was passing by the spider path and until I was there I didn't understand the name. You had to walk with a hand a feet in each wall of the canyon, with the river underneath and it finished in a really beautiful natural pool. One of the nights we saw a python more than a meter long that was paralized when it saw us, they told us that it didn't have poison, and when we gave a bit of distance and silence, it continued its way.

We went a couple of days on the south of Perth, Margaret river, to go a bit to the beach before finishing the trip. The last night we had dinner together in Perth, it was weird going to a restaurant, dressed with casual clothes and well showered. I was the first one to leave, so they took me to the bus stop for going to the airport and we said goodbye. I've been so lucky, we've got along so well and we couldn't believe that the month is gone and the end of the trip has arrived. Next stop: Myanmar.

Philippines 2

[ENGLISH FOLLOWS]
La segona part del viatge, ara només amb l'Ivan, la Isa i la Mercè, comença mogudeta. Sona per la megafonia de l'avió un missatge del capità diguent que degut al mal temps potser no podem aterrar a Legazpi, però finalment ho aconsegueix! Després ens vam enterar que era un tifó però no gaire fort. Legazpi és una ciutat de la regió de Bicol coneguda per albergar el volcà Mayon, el més gran de Filipines, i tenir bon menjar. El volcà ens va rebre amb una erupció que va fer que evaqüessin a la gent dels pobles veïns, encara que nosaltres no vam poder veure-la perquè la cima del volcà estava ennubolada tot el dia.

Vam decidir anar a la propera ciutat de Naga per poder fer barranquisme. Abans d'embarrancar-nos vam anar a la cova dels ratpenats, i si la batejo així no és perquè hi ha un grupet de ratpenats, és perquè n'hi havia milers. Entre tots feien un xiscle ensordidor i tota l'estona queien gotes que tan aviat podien ser de les filtracions de la cova com pipi de ratpenat, la textura sobre la que caminavem dins la cova també era curiosa, doncs eren montanyes de "guano" (caca de ratpenat) i a les zones estretes volaven tan aprop teu que gairebé et tocaven. La següent cova era totalment diferent, l'únic animal que vam trobar va ser una serp i era com un riu subterrani, doncs haviem de nadar o caminar per l'aigua gairebé tota l'estona. Després de les coves vam dinar i ha començar la ruta pel riu on vam fer rappel a 3 cascades, va ser una ruta increïble.

En general m'he emportat una grata sorpresa del menjar filipino, tenen plats molt bons i elaborats, alguns força picants i d'altres amb una barreja filipino-espanyola ben curiosa, com el flam o la caldereta, que aquí és carn guisada, però aquí les guindilles picants estàn més indegrades. A Bicol entre d'altres coses típiques com el bicol express, que per cert està molt bo, hi ha el gelat picant i no podiem marxar sense probar-lo, així que després d'esmorzar vam comprar una tarrina del nivell volcà i un altra no tant picant. La barreja de picant i gelat em va agradar molt, et refresca però et deixa els llavis picant.

Ens dirigim al nord de Luzon, a Sagada, on hi han un munt de terrasses d'arròs, montanyes i una cova molt espectacular. La cave connection va ser ben diferent a les altres amb formacions de roca molt boniques, encara que no apta per claustrofòbics ja que havies de posarte per uns forats que no veies on posaves els peus. Vam fer una ruta per anar a visitar uns taüts que penjaven de l'escarpada roca de la montanya, ja que creien que com més a prop del cel més fàcil seria arribar-hi.

Aquesta és l'última nit que estarem tots junts, així que decidim buscar algun lloc local per sopar, seguim un cartell d'un lloc que ens porta al soterrani d'una casa i al entrar veiem que hi han bastants locals així que decidim quedar-nos-hi. Comencem a parlar amb la cambrera, resulta que és el seu aniversari i que està lluny de casa seva perquè ha vingut a Sagada a treballar per fer diners. Decidim buscar una espelma, li cantem "happy birthday" i li fem bufar l'espelma, es va emocionar tant que se'ns va posar a plorar, va ser molt emotiu! Al sortir decidim anar a l'únic bar del poble i al arribar ens diuen que no podem entrar perquè ja tanquen, cooom? Si són les 22h! Li diguem a la cambrera si podem demanar una cervesa per emportar i ens diu que si, ens posem a parlar amb ella, així que decideix tancar el bar i ens diu que ens la podem prendre dins. A una sala de dins hi havia més gent, la cambrera va començar a prendre xupitos de tequila, nosaltres també i vam sortir d'allà unes hores més tard ben distrets. Al arribar a l'hostal ens en recordem que haviem quedat amb el guia a les 4 del matí per pujar una muntanya a veure la sortida del sol, no sé de qui va ser la idea però ara ens n'arrepentiem tots! Ens va costar però a les 4:30 estavem sortint de l'hostal amb la sort que uns filipins de l'hostal també hi anaven així que ens van portar un tros amb jeepney (és com un jeep allargat que utilitzen com transport públic). Al arribar a la cima encara quedava una estona per la sortida del sol així que aprofitem per fer una bacaina a vora d'un foc que havien fet. La posta de sol no la vam veure gaire perquè estava núvol però l'excursió va ser maca.

Ha arribat el moment del comiat, ells prenen un bus cap a Manila i jo me'n vaig a Bontoc. El meu jeepney ja està a punt de marxar així que ens abracem i vaig a agafar-lo. Estem amb les llàgrimes als ulls, no m'acostumaré mai a les despedides, així que em pujo al jeepney i ells es queden a la llunyania per no allargar el moment. Arranca el jeepney i surten corrents fent adeu amb els brassos i jo també, la gent del transport flipava. Tantes coses que els volia dir, tantes ganes de veure'ls, moments que m'imaginava que fariem i ja s'ha acabat. La veritat és que el millor és que tots hem viscut tot el viatge amb molta emoció però amb tota la naturalitat del món, des del primer moment semblava que ens haviem vist ahir, part per l'amistat intrínseca que tenim i perquè hem mantingut el contacte a través de missatges i trucades.

He tingut la sensació que m'ha faltat contacte amb la gent local, ja que la majoria de filipins que hem conegut eren turistes locals o relació client-proveedor (guies i demés), així que he decidit buscar un voluntariat durant una setmana. He contactat la granja orgànica de la família Layoc, a unes 4 hores de Sagada, que accepten voluntaris i justament em diuen que un voluntari ha decidit retrassar la seva estada així que tenen un lloc lliure per mi. No m'ho penso i el dia següent vaig cap allà! És una granja que està al mig de les muntanyes on hi ha una familia vivint, 8 treballadors i estudiants filipins d'agricultura que estan vivint allà durant un temps i fent pràctiques. Seré el que abans es considerava un mosso, treballaré 5 hores al dia a canvi d'allotjament i menjar.

Jo vaig arribar el divendres al migdia i resulta que al cap de setmana no treballen així que començo bé. El dissabte era la graduació dels estudiants del curs anterior, van cuinar un munt de plats locals, jo els vaig ajudar a fer padis (una espècie de mandonguilles aixafades de la flor del plataner amb all i ceba, boníssims) i kasawa (una pasta dolça fet d'una arrel barrejada amb sucre, embolicada amb fulla de plataner i bullida), van fer la cerimònia, vam menjar el tiberi amb un plat fet de tronc de plataner i amb les mans, i festa! El diumenge vam fer una excursió molt xula amb els estudiants a unes cascades.

Durant la setmana hem treballat més dur juntament amb els altres voluntaris, una parella belga i un noi canadenc, i he après un munt de coses; a propagar bambú, a fer dos tipus de compost, a fer tres tipus de repelent natural per insectes, he plantat un plataner, hem dallat uns camps, he apres algún plat típic a la vegada que he menjat super bé i m'ho he passat de conya. Realment he aconseguit el que buscava, contacte tot el dia amb gent local i he après un munt de coses de la cultura filipina.

Encara tinc 4 dies fins que marxo així que vaig a Mindoro, una illa prop de Manila on es pot fer bon busseig i platja. Allà m'acull el Lez, un noi filipí de couchsurfing que treballa a un resort. Ha estat una despedida genial; snorquel, busseig, caminar per la platja i menjar local! A més resulta que sense saber-ho ens vam apuntar a fer busseig junts amb la parella belga que van arribar un dia més tard que jo, així que ens vam retrobar i vam passar el dia junts.

He sentit d'altres vegades que un pais és el pais dels somriures, però a cap lloc he vist somriures tant sincers com aquí, hi ha molta gent feliç. En general no t'intenten timar pel fet de ser turista cosa que s'agraeix molt, tot el contrari, a la gent d'aquí li encanten els turistes, es volen fer selfies amb tu tota l'estona, els nens et saluden quan passes i et conviden a cantar karaoke amb ells i a beure. La veritat és que Filipines és un pais molt especial i no el podia haver disfrutat de millor manera.

[ENGLISH]
The second part of the trip, currently only with Ivan, Isa and Mercè, begins messy. We hear in the plane a message from the captain saying that due to the bad weather maybe we can't land in Legazpi, but finally he succeeds! Afterwards we heard it was a light typhon. Legazpi is a city of the region of Bicol well known for having the Mayon volcano, the largest in the Philippines, and for the delicious food. The volcano welcomed us with an eruption that caused the evacuation of the people on the nearby towns, although we couldn't see it because the top of the volcano was cloudy all the time.

We decided going to the close city of Naga to do canyoning. Before that we went to the bats cave, and if I name it like this is not because there are a group of bats, it's because there are thousands of them. Among all them, they produced a loud noise and all the time drops were falling down that could be cave water filtrations or bat pee. The texture below our feet was also special, they were mountains of "guano" (bat poo) and in the narrow areas the bats were flying so close to us that they were almost touching us. The following cave was totally different, the only animal that we saw was a snake and it was like an underwater river, then we had to swim or walk on the water all the time. After the caves we had lunch and we began the path through the river where we rappeled 3 waterfalls. It was an incredible path. 

In general I've been surprised for the philippino food, they have so good and well prepared dishes, some quite spicy and others with a mix philippino-spanish quite interesting, like the "flan" (spanish desert) or the "kaldereta", here is stewed meat, although the chillis are more integrated. In Bicol, among other typical things like the bicol express, which btw is so good, there's the spicy icecream and we couldn't leave without tasting it, so after breakfast we bought one level volcano. I really liked the mix of spicy and icecream, it's refreshing but leaves your lips hot.

We are going to the north of Luzon, to Sagada, where there are lots of rice terraces, mountains and a really spectacular cave. The cave connection was different compared to the others, with really beautiful rock formations, although it's not suitable for claustrophobics because we had to squeeze through some holes where you couldn't see where we were placing out feet. We did a hike where we visited the hanging coffins, they were hanging from the steep rock of the mountain, because they were thinking that the closer to heaven the easier would be reaching it.

This is the last night that we will stay together, so we decide looking for a local place for dinner, we follow a sign which leads us to the basement of a house. When we entered we saw many locals so we decided to stay. We started talking with the waitress, it was her birthday and she was far from home because she came to Sagada looking for a job for making money. We decided looking for a candle, we sang happy birthday and she blew it. She was so touched that started crying, it was a really emotional moment! When we went out, we decided going to the only bar in town and when we arrived they told us that we can't enter because they are about to close, whaaat? It's only 22h! We told the waitress if we could have the beers to take away, she told us that no problem. After talking with her for a while she decided closing the bar and telling us that we could take it inside. In another room there were more people, the waitress started taking tequila shots with us and we went out from there happier than ever. When we arrived in the hostel we remember that we had to meet the guide at 4 in the morning to hike a mountain to see the sunrise. I don't know who had the idea but at that moment everyone was regretting it. It was hard but at 4:30 we were going out from the hostel quite lucky because some filipinos in the hostel were going there aswell so we got a ride for a part of the way by jeepney (it's like a long jeep that they use as public transport). When we arrived at the top there was some time left for the sunrise so we did a short siesta next to a fire. We almost didn't see the sunrise because it was cloudy but the hike was nice.

It's time for the farewell, they take a bus to Manila and I'm going to Bontoc. My jeepney is about to leave so we hugged and I went to take it. We have our eyes on tears, I'll never get used to the farewells, so I went up the jeepney and they remained far away not to make it longer. When the jeepney began to move, they went out running waving and I was doing the same, the people in the transport were so surprised. So many things I wanted to say, so much will to see them, moments I was imagining what we would do and it's over. The truth is that the best is that we've lived all the trip with so much excitement but with all the normality of the world. From the first moment it seemed that we saw each other yesterday, part for the embedded friendship that we have and because we've kept in touch through calls and messages.

I have the feeling that I miss more local interaction because most of the philippinos that we've met were local tourists or customer-provider (guides and so on), so I've decided looking for a volunteering during a week. I've contacted the organic farm of Layoc family, around 4 hours from Sagada, and they just told me that a volunteer decided postponing his arrival so there was a free space for me. I didn't think twice and the following day I went there! It's a farm in the middle of the mountains where there's a family, 8 workers and philippino agriculture students that live there for some time. I will work 5 hours a day in return of acommodation and food.

I arrived Friday midday and I didn't know but they don't work in the weekends. Saturday was the graduation of the students of last year, they cooked many local plates, I helped them with the paddis (a kind of flat balls made of banana blossom, garlic and onion, delicious) and kasawa (a sweet paste from a root with sugar, wrapped in banana leaf and boiled). They did the ceremony, we ate the food in a plate made of banana log with the hands, and party! On Sunday we did a really nice excursion with the students to some waterfalls. 

During the week we've worked harder together with other volunteers, a belgian couple and a canadian guy. I've learned so many things; propagating bambu, making two kinds of compost, 3 kinds of natural repellent for insects, I've planted a banana tree, I've learned typical dishes, I've eaten so well besides having fun. I've really got what I was looking for, contact all day with local people and learning so many things about philippino culture.

I still have 4 days to leave Philippines so I go to Mindoro, an island so close from Manila where you can do good diving and going to the beach. Lez hosted me, a philippino guy from couchsurfing that works in a resort. It has been so great; snorkel, diving, walking in the beach and local food! Also, without knowing it we registered for diving together with the belgial couple that they arrived a day later than me, so we met again and spent the day together.

I've heart in other occasions that a country is the country of smiles, but I haven't seen such true smiles like here, many people is happy. Normally, they don't try to cheat you for the fact of being tourist which I'm so grateful for. The other way around, the locals love the tourists, they want to make selfies with you all the time, the kids wave at you when you pass by and they invite you for karaoke with them and drinks. The truth is that Philippines is such a special country and I can't imagine a better way to enjoy it.