Wednesday, 16 May 2018

Vietnam 2

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Em dirigeixo al parc nacional de Cuc Phuong a fer un voluntariat durant una setmana a un centre de rescat de fauna vietnamita. Majoritàriament hi han pangolins, és com un armadillo, i és el mamífer que més trafiquen del món ja que a Xina utilitzen les seves escames com la viagra, que en realitat és fals. També hi han gats lleopards, binturongs i civets.

Aquests animals són nocturns així que vaig anar en vàries ocasions a alimentar-los de nit. Un dels dies el cuidador em va fer entrar a mi a on hi havien els gats lleopards i de cop van aparéixer els tres, fent-me rugits i allà em vaig cagar. Vaig començar a deixar el menjar a varis llocs i van passar de mi totalment. Un dia vaig anar amb el veterinari tot el dia per revisar els pangolins i n'hi han varis que els hi han hagut d'amputar la cua, es creu que per varis motius (estrès, males condicions, menjar) la infecció els hi ha anat a la cua i els hi han d'amputar. La veritat és que amb els recursos que tenen fan molt bona feina per intentar que aquesta espècie no desaparegui, així com per reintroduir-los al seu hàbitat natural.

 
 
 

Camino pel carrer i veig pastisseries amb croissants, cafeteries amb expresso, edificis amb un toc francès, un llac amb barquetes molt cutres en forma de cigne i arbustos tallats en forma de cotxe o piolin. Estic a Dalat, hortera és l'adjectiu que més defineix aquesta ciutat, havia sigut el lloc de vacances preferit pels francesos durant l'ocupació. Em diuen, tu, sent de Barcelona has d'anar a la "crazy house" i llegeixo, és com si el Gaudí i el Tolkien s'haguessin fotut àcid junts per dissenyar aquesta casa, i la veritat és que la definició la clava bastant. És una casa subrealista d'una arquitecta vietnamita que volia donar l'experiència de ser a la selva dins la ciutat perquè molts espais naturals havien desaparegut per la deforestació i els bombardejos. Et pots passejar per unes escales en forma de drac que passen per sobre un teulat molt empinat que conté habitacions d'hotel amb finestres amb formes geomètriques que són de tot menys rectangulars. De cop apareixes a una zona que simula una cova on les estalactites estàn plenes de purpurina i acabes entrant per una cloïssa gegant per apareixer a unes sales que simulen el fons marí. Em va encantar!

El dia següent vaig fer barranquisme i va ser una passada, rappel per vàries cascades, l'última de 65m, un tobogàn i un salt a una gorja. Al acabar ens van dir que ens haviem de donar-nos pressa per tornar perquè semblava que havia de ploure i van acertar, quan estàvem tornant amb el jeep per una carreterutxa sense asfaltar amb uns sots de déu, es va posar a ploure a bots i barrals. El conductor era un mestre, li derrapava el jeep de banda a banda i ell com si res, fins al punt que estàvem a una pujada i no conseguia continuar perquè li patinàven les rodes. Vam baixar tots a empènyer i vam aconseguir sortir-nos-en del primer obstacle, el segon era més difícil i quan vam aconseguir superar-lo, van parar el motor del cotxe i no el podien tornar a engegar. Per sort estàvem a 15min caminant de la furgoneta i vam arribar-hi ràpid, això si, plens de fang i xops. Aquí vaig conéixer una parella de catalans molt macos, a la nit vam anar a sopar junts i amb gent que havia conegut al meu hostal. Després del sopar, en Bernat va dir, m'han dit d'un lloc que és com la crazy house però en bar, i allà que vam anar. Tal qual, escales per tot arreu, forats que et porten a una altra sala, petits racons, coves, personatges... Va ser molt divertit!

 

Els catalans em van recomanar un allotjament que acaben d'obrir al parc nacional de Cat Tien així que vaig anar cap allà amb bus local. El propietari, el Quoq, és super maco i ens convida a una barbacoa la nit que arribo! Allà conec a una alemanya, la Linda, i a un danès, el Daniel. Amb la Linda anem al parc nacional el dia següent i fem una ruta amb bici i caminant fins el llac dels cocodrils. Pel camí ens trobem a un guia que ens diu que aquest matí no han vist cap primat però van veure dos cocodrils petits. Nosaltres de cocodrils no en vam veure, diuen que fa poc que els han reintroduït, però pel camí vam veure una família de gibbons, són uns primats que pel matí fan uns crits que sembla una alarma d'incendis, i dos grups de macacs, a més de milpeus, insectes varis i un concentració impressionant de papallones que no havia vist mai.

 

Arribo a Saigon (Ho Chi Minh), el president Ho Chi Minh va canviar el nom a aquesta mega urbe després de la victòria del comunisme i la retirada de les tropes americanes. I és que hi ha molta història a aquesta ciutat, per això vam amb moto amb el Daniel als túnels de Cu Chi, un circuit de 250km de túnels diminuts que utilitzaven els vietnamites per lluitar contra els americans, els túnels són tant petits que t'has de arrastrar. I per entendre una mica més que va suposar la guerra del Vietnam, vam anar al museu de la guerra. Encara se'm posa la pell de gallina al pensar el que vaig veure al museu i el que va passar. La guerra va durar més de 17 anys, van morir més de 4 millons de persones i és va bombardejar gairebè 4 vegades més que a la segona guerra mundial. L'atac dels EEUU va durar 10 anys i va ser molt, molt, molt dur, no només van injectar diners a Vietnam del sud perquè el comunisme no guanyi, van bombardejar gairebé tot el país i van utilitzar químics que van deixar unes deformacions terribles a la població a més de greus problemes per cultivar la terra. La gran majoria de països van mostrar suport per aturar aquesta barbàrie i inclús hi van haver vàries auto-immolacions en senyal de protesta. Després d'això se'm va treure la gana totalment, i mira que no havia dinat, i vaig haver de fer un llarg passeig per digerir.

Tinc la sensació que he estat a punt de tenir un accident moltes vegades durant aquests últims 2 dies. I es que Saigon és coneguda per tenir un tràfic horrible, milers de motos creuren constantment, has de creuar el carrer confiant en que t'esquivaràn i santiguar-te encara que no siguis religiós. Al arribar a Saigon, vaig demanar una moto per grab, és una aplicació que pots demanar un taxi o una moto, a Àsia és molt popular. Em va portar un noi universitari que conduia a la manera local, com un boig entre el caos, adelantant, en contra direcció i, fins i tot, per carrers diminuts.

 
 

He de reconeixer que el Vietnam em feia una mica de por perquè sabia que és super turístic i això pot fer que un país canvïi la seva essència, però m'ha sorprès molt gratament, està clar que estàn més que acostumats al turisme però l'essència està a tot arreu, sobretot al carrer, on pots trobar gent menjant als puestos de cada cantonada, prenent un cafè vietnamita, jugant a jocs de taula, ballant a primeríssima hora del matí i fabricant tot tipus de productes. Combinant tot això amb els impressionants paisatges i la història el fan un país super interessant.


[ENGLISH]
I'm going to Cuc Phuong National Park to do a volunteering for a week in an animal rescue center of vietnamese wildlife. There are mostly pangolins, it's like an armadillo, and it's the most trafiked mammal in the world due to the fact that in China they use their scales as viagra, which in reality is fake. There are also leopard cats, binturongs and civets. 

These animals are nocturnals, so I've been feeding them at night during several occasions. One of the keepers told me to enter where the leopard cats were and suddenly three of them appeared, opening their mouth and showing their teeth, at that moment I shitted on my pants. I started placing some food in different locations of the enclosure and then they totally ignored me and went for the food. One of the days, I went with the vet all day to check the pangolins and there are some of them that they've had to amputate their tail. They believe that for different reasons (stress, bad conditions, food) the infection moved towards the tail. The truth is that with the resources they have, they do a really good job to try that this specie doesn't disappear and they can reintroduce it to their natural environment.

I walk in the street and I see bakeries with croissants, cafes with expresso, buildings with french style, a lake with really odd boats with the shape of a swan and bushes cut as a car or piolin. I'm in Dalat, it used to be the favourite holidays place for the french during the ocuppation. People told me, being from Barcelona, have to go to the "crazy house". The guide says, it's like if Gaudi and Tolkien had taken acid together to design this house, and I think the definition is quite precise. It's a surealist house a vietnamese architect that wanted to provide the experience of being in the jungle while being in the city, because many of the natural spaces disappeared due to the deforestation and the bombings. You can go through some stairs with the shape of a dragon that pass over a really steep roof containing hotel rooms with windows with geometric shapes that are other things rather than rectangular. Suddenly you appear in a place that seems a cave with glitter stalactites and you finish entering through a giant clam to appear in some rooms simulating the underwater world. I loved it!

On the following day I did canyoning and it was amazing, rappel on several waterfalls, the last one 65m, a small water slide and a jump into a gorge. When we finished, they told us we should hurry because it seemed it was gonna rain and they were right. When we were coming back with the 4 wheel drive in an unsealed bumpy road, it started raining cats and dogs. The driver was a master, the jeep was slipping from side to side and he didn't care, until in the middle of a way up he couldn't continue because the wheels were slipping all the time. We went all down the jeep, started pushing and we succeeded. They stopped the motor and then they couldn't turn it on again. Luckily, we were only 15min walking from the van and we could arrive there quickly, although we were full of mud and wet. I met there a really nice couple of catalans, la Mireia i el Bernat, and we went for dinner together with a dutch and a chinese girl that I met in the hostel. After dinner, Bernat said "I know a place like the crazy house but in a bar" and there we went. It was exactly like this, stairs everywhere, holes that take you to another room, small cosy places, caves, weird people... It was so funny!

The catalans recommended me an accomodation that has been recently opened in Cat Tien national park, so I went there with a local bus. The owner, Quoq, is so nice and invited us to a bbq on the night I arrived! There, I met a german girl, Linda, and a danish guy, Daniel. I went with Linda to the national park the day after and we did a path by bike and on foot to the cocodrile lake. On the way, we met a guide that told us he didn't see any primate that morning but he saw two small cocodriles. We didn't see cocodriles, they've reintroduced them short ago in the lake, but we saw a family of gibbons, they are primates that on the morning the make a really loud sound that seems a fire alarm. We also saw two groups of macacs, thousand feet, several cool insects and an amazing big group of butterflies, I've never seen something like that.

I arrive in Saigon (Ho Chi Minh), the president Ho Chi Minh changed the name to this massive city after the victory of the comunism and the americans left. There's so much history in this city, that's why I went by motorbike with Daniel to the Cu Chi tunnels, a 250km circuit of tiny tunnels that the vietnamese were using to fight agains the americans. To understand a bit more what meant the Vietnam war, we went to the war museum. The war lasted more than 17 years, more than 4 million people died and they were bombed 4 times more than the bombings on the whole world in the second world war. The US atack lasted 10 years and it was so, so hard, not only they injected money to south Vietnam to avoid the comunist victory, they bombed almost all the country and they used quemicals that left terrible deformations in the population besides hard problems to cultivate the ground. Most of the countries showed support to stop this cruelty and even there were some self-immolations as a sign of protest. After that, I was not hungry anymore although I didn't had lunch, and I had to do a long walk to digest all that.

I have the feeling that I've nearly had an accident many times during these two last days. Saigon is well known for having a terrible traffic, hundreds of motorbikes crossing constantly, you must cross the street trusting that they will avoid you, although in India it was a bit worse. When I arrived in Saigon, I asked for a motorbike ride on grab, it's an application that you can request a taxi or a motorbike, in Asia is so popular. A uni guy that was driving on the local way took me, like a mad person in between the chaos, overtaking, on opposite direction and even in tiny streets.

I must admit that I was a bit scared about Vietnam because I knew that it's super touristic and this can cause a change in the essence of a country, but I've been positively surprised. It's true that they are more than used to the tourism but the essence is still alive everywhere, even in the street, where you can find people eating in every corner, taking a vietnamese coffee, playing board games, dancing at the first hour in the morning and building all kind of products. Combining all that with amazing landscapes and the history makes Vietnam a really cool country.

Wednesday, 25 April 2018

Vietnam



[ENGLISH FOLLOWS]
Aterro a Hanoi, arribo a l'hotel, vaig cap a l'habitació i allà estan la meva germana Maria i el meu cunyat Jordi! Ens fem moltíssimes abraçades!! Encara em costa de creure que tornem a estar junts, l'última vegada que ens vam veure va ser el Juliol passat a Buenos Aires quan marxaven en un taxi cap a l'aeroport i ara estem a Vietnam. Portem 5 min i ja sembla que ens haguèssim vist ahir!


 
 

El dia següent esmorzant trec un dels formatges que m'han portat i dos minuts més tard s'acosta una noia francesa i ens pregunta on haviem comprat aquest formatge. Ella porta 6 mesos viatjant i sé perfectament el que se sent, així que compartim el formatge i es queda amb una cara de gust només comparable amb la meva!

Comencem a voltar per Hanoi i el primer que em resulta extrany es que no veig pagodes, ni budes, ni monjos per tot arreu com a Birmania o esglésies com a Filipines. I llavors llegim que el 80% de la població és atea, suposo que seran remanents del comunisme com a Cuba. I parlant de comunisme tampoc el veig per enlloc, més aviat tot el contrari, consumisme, fàbriques, construccions, anuncis publicitaris, etc. Els únics indicis comunistes que he percebut son les banderes per tot arreu, la falç i el martell, i altaveus de bon matí amb propaganda política perquè tothom se n'assabenti. Al seu dia, el país estava dividit, el nord era comunista (Viet Cong) i el sud capitalista. Fins al punt que hi va haver una guerra brutal durant gairebé 20 anys i els 10 últims anys el sud va ser extremadament recolzat per EEUU, qui també va bombardejar molt durament població civil, temples, ciutats, etc. Es que Vietnam té pinta d'haver-ho passat molt malament, 1000 anys d'ocupació xinesa, guerra interna i amb EEUU, ocupació francesa, guerra contra Cambodja...

Anem cap a Sapa en tren nocturn i el paisatge canvia totalment, turons, boira, terrasses d'arròs brutals per tot arreu... Allà quedem amb el Duc, un vietnamita que va conéixer la meva tieta quan va estar a Vietnam, perquè ens faci de guia per la zona. Fem caminata pel nostre compte el primer dia i l'endema quedem amb el Duc per explorar amb motos la zona, ell ens aconsella anar amb motos per poder anar a zones poc turístiques i més allunyades i on hi havien diferents ètnies. Doncs allà estàvem, jo carregant al Jordi i el Duc carregant a la Maria, serpentejant entre terrasses d'arròs increïbles, parant a poblets i escoles. Parem a un dels pobles hi havia una ètnia que tenen la meitat del cap rapat i l'altra meitat cobert per un gorro de colors vius. Parem a un mirador i mengem menjar de carrer boníssim; arròs enganxós a la canya de bambu, porc assecat a la brasa, ou a la brasa, etc.

 
 

Estem a Hoi An, meca dels fanalets vietnamesos i del bon menjar, així que per fer-nos un homenatge el Jordi ens convida a un restaurant estrella michelin, estava boníssim, per compensar vam dinar l'endemà al mercat que també vam menjar super bé. Si una cosa hi havia a Hoi An eren turistes, centenars de turistes al centre, era realment impactant en comparació amb Birmània on a la majoria de llocs no hi han gaires turistes i els locals et saluden constantment. Aquí la gent hi està molt més acostumada però són molt simpàtics de totes maneres. Vam agafar motos per anar a My Son, el que queda d'una zona de temples després dels bombardejos dels EEUU, les ruines són molt maques i la ruta entre camps d'arròs encara més. 

 
 
 
 


Imagina't la típica imatge de Vietnam amb les formacions de roca calcària al mar, Halong Bay, doncs ara elimina el mar, posa-hi camps d'arròs un un riu, això és Nimh Binh. Vam fer excursions al riu on et porten uns vietnamites amb una tècnica increïble de remar amb els peus, així com sents, es posen ben còmodes reclinats, es treuen les sabates i mouen els rems amb els moviments de peus.

 

Després vam anar a Cat Ba on vam fer l'excursió amb barco per Lang Ha i Halong bay. Aquí vam veure dos restaurants exactament iguals, a 20 metres l'un de l'altre i l'única diferència és que el nom d'un s'escriu amb b i l'altre amb v. Els viatnamites són els mestres de la còpia, fins a tal punt que si un lloc triomfa i aconsegueix moltes recomanacions, n'apareix un altre ben aprop amb gairebé el mateix nom i el mateix estil, el mateix amb webs falses o gent que es fa passar per una companyia i no ho són, per no dir amb la roba o electrònica. 

No em puc creure que ja sigui l'hora que marxin, ha passat en un obrir i tancar d'ulls. Els acompanyo a buscar l'autobús ens despedim amb una abraçada gegant. Estic sorprès perquè l'última vegada quan els vaig veure marxar a Buenos Aires em va entrar molta tristesa i una mica de baixón, suposo perquè dins meu sabia que no els veuria durant molt temps, però aquesta vegada no tant i crec que és perquè sé que tornaré aviat.





Feia dies que m'havia de tallar els cabells i la barba però no hem parat amb la Maria i el Jordi així que no ho he fet. Preguntem a la noia que ens va vendre el bus, que era un encant, i em diu que quan marxi la meva familia m'ensenyarà on és la perruqueria. Em va donar un casc, i em va portar a una perruqueria allunyada de la zona turística. M'estava fent un pentinat molt vietnamita i amb signes i google translate ho anavem arreglant, això si em vaig emportar un parell de trasquilons darrere la orella que no vam poguer arreglar. Tota l'experiència per menys de dos euros!

 


[ENGLISH]

I land in Hanoi, I reach the hotel, I go to the bedroom and my sister Maria and my brother in law Jordi were there! We've hugged each other a lot!! It's still hard for me to believe that we are together again. The last time we saw each other was last July in Buenos Aires when they were leaving to the airport by taxi and now we are in Vietnam. We've been 5 minutes together and it seems we saw each other yesterday.

The following day, while having breakfast, I take out one of the cheeses that they brought to me and 2 minutes later, one french girl come closer and asks where we've bought this cheese. She has been 6 months travelling and I know perfectly how she feels, so we share the cheese and she remains with such a pleasure face only comparable to mine!

We start walking around Hanoi and the first thing that surprises me is that I don't see pagodas, budhas, monks everywhere like in Myanmar or churches like in Philippines. And then we read that the 80% of the population is atheist, I guess this will be something that the comunism left like in Cuba. And talking about comunism, I also don't see it anywhere. The other way around, consumism, factories, constructions, advertising, etc. The only comunist hints I've perceived are the flags everywhere, the sickle, the hammer, and the speakers early morning with political propaganda in order that everybody is aware. Some time ago, the country was divided, the north was comunist (Viet Cong) and the south capitalist. It reached the moment that there was a brutal war during almost 20 years and the last 10, the south was supported a lot by the USA, who also bombed hardly the civil population, temples, cities, etc. Vietnam looks like it had a really hard time, 1000 years of chinese ocuppation, internal war and against the US, french ocuppation, war against Cambodia...

We are going to Sapa by the night train and the landscape changes completely, hills, fog, amazing rice terraces everywhere... There we meet Duc, a vietnamese guy that my aunt met when she was in Vietnam, for being out guide in the area. We trek on our own the first day and the following day we meet Duc to explore the area by motorbike to go to less turistic areas where different ethnics live. There we were, I was carrying Jordi and Duc was carrying Maria, sneaking between rice terraces, stopping in villages and schools. We stop in one of the villages where an ethnic lives that have half of the head razored and the other half covered by a colorful hat. We stop in a viewpoint and we eat delicious street food; sticky rice in a bamboo cane, roasted dried pork, roasted egg, etc.

We are in Hoi An, mecca of the vietnamese lights and the good food. In order to do a self-homage, Jordi invited us to a michelin star restaurant, it was delicious! To compensate, the following day we ate in the market which was also so good. If there's something in Hoi An is tourists, hundreds of tourists in the center, it was impacting comparing with Myanmar where on the majority of places there are a few tourists and the locals wave you all the time. Here, the people is much more used but they are nice anyway. We took motorbikes to go to My Son, the leftovers of a temples area after the bombings from the USA, anyway the ruins are really beautiful and the way between rice fields even more.

Imagine the typical image of Vietnam with limestone formations in the sea, Halong Bay, well, now delete the sea, add some rice fields and a river, this is Nimh Binh. We did an excursion on a river where the vietnamese paddle the boats with the feet, an increadible technique.

Afterwards, we went to Cat Ba where we did a excursion by boat in Lang Ha and Halong bay. In this place, we saw two restaurants looking exactly the same, 20 meters away from each other and the only difference is the name of one of them is with b and the other one v. The vietnamese are masters copying things, if there's a place that is successful and get good reviews, another one close by with the same name and style appears, the same with fake websites or people saying they belong to a company that they don't belong to, or clothes or electronics.

I can't believe it's time for them to leave, it has lasted an eye blink. I went with them to take the bus and we said goodbye with a huge hug. I'm surprised because the last time I saw them leaving in Buenos Aires I was so sad and a bit down, I guess because I knew inside I wouldn't see them for a long time, but this time I didn't feel it that much, I guess because I know I'll be back soon.

I had to cut my hair and beard for a long time, but with Maria and Jordi we didn't stop. We asked the girl that sold us the bus, she was lovely, she told me that when my family leaves she will show me a hairdresser. She gave me a helmet, and took me to a hairdresser far away from the touristic area. I was getting a vietnamese style haircut and through signs and google translate we fixed it. Anyway, I got a couple of mistakes behind the ears that we couldn't fix. All the experience for less than 2 euros!

Saturday, 7 April 2018

Birmania-Myanmar



[ENGLISH FOLLOWS]
Camino entre les plantacions de té, la selva i els boscos de bambú, passo un grup de dones cultivant la terra amb vestits tradicionals i una tècnica que no havia vist mai de fer rotar l'aixada, una familia que fa tauletes de sucre de canya m'en donen a provar, uns nens et saluden de lluny i riuen quan els hi tornes la salutació, un somriure de cada local que em creuo, gossos que s'acosten, búfals, un grup de nens que venen a donar-me la mà, càntics al monestir del poble i una olor nova d'un menjar que no he provat mai. Hi ha moments que tinc la sensació que estic al camino de Santiago pel fet que camino moltes hores al dia, de poble en poble, per una zona rural, fins que de cop una Pagoda, gent local o un camp d'arròs em fa adonar que estic a Birmània.

Avui hem anat a sopar a un indi amb alguns dels amics que he fet a la caminata de tres dies entre Kalaw i Inle Lake. Després de sopar hem anat a fer unes cerveses a un lloc molt barat i després hem anat a un pub per trobar-nos amb una parella israelí que també vam conéixer a la caminata. Arribem al pub i ens diuen que ja tanquen, no eren ni les 22h i els israelís tampoc hi eren. Surten del pub un grup de locals bastant borratxos, parlem amb ells i ens diuen que venen amb nosaltres al lloc on estàvem abans. Resulta que són dues noies de Inle Lake que tenen un hostal, dos nois que tenen un hostal a Yangon (la capital) i volen obrir un hostal a Inle per això portàven a dos arquitectes tailandesos. Quan arribem al bar on estàvem ens diuen, nosaltres convidem a tot! Comencen a portar un munt de cerveses i menjar, feien un brindis cada dos minuts i eren super divertits. Una de les noies locals que s'havia adormit a la taula va vomitar i al cap d'una estona se la van emportar cap a casa. El lloc havia de tancar a les 23h però van baixar les cortines i vam sortir d'allà gairebé a la 1. Quina nit més subrealista! 




Acabo de tornar d'una altra caminata molt bonica de dos dies pels poblets de Hsipaw així que em disposo anar a conéixer una mica la població. Vaig al Shan palace, una palauet de la familia reial de la ètnia Shan. Falten només 10min perquè tanquin i al arribar veig que la reixa està tancada però veig que encara hi ha algú al voltant de la casa, així que obro la reixa per dins i vaig a fer una ullada. Entro a la casa i hi trobo una parella d'ancians adorables que viuen allà i els seus avis eren els prínceps que havien construit el palau. Parlem una bona estona i el senyor em diu els catalans sou com els Shan, em va fer un munt de preguntes i coneixia perfectament el que està passant a Catalunya. Encara que no crec que sigui comparable, la situació que veig aquí és una mica diferent doncs a Birmània hi han un munt d'ètnies diferents, algunes amb religions diferents, amb uns militars molt durs que han oprimit el pais durant molt temps i varis actes de conflicte violent entre ètnies. El senyor ho comparava pel fet de que els Shan són una part de la població birmana que han estat oprimits pels militars i han de lluitar molt per aconseguir drets.

Avui estic passant tot el dia al tren de Hsi-Paw a Mandalay i estic encantat. És un tren antic, amb uns ventiladors que no s'engeguen, totes les finestres obertes i un moviment oscil·lant que va gronxant el preciós paisatge. A més de ser la manera més barata de moure't aquí (2.5€ per un viatge de 12 hores) crec que és la millor, potser no la més ràpida però pots disfrutar de les vistes (zones rurals, pobles, nens saludant, joves jugant a una espècie de futvolley), tens molt espai i interactues amb locals. El revisor m'ha ensenyat la seva filla d'un mes quan ha pujat a una de les parades amb la mare, he conegut alguns viatgers, un nen s'anava acostant mirant les fotos que passava a la tablet fins que se m'ha assentat a sobre i ha flipat amb totes les fotos d'animals, després també he estat parlant una estona amb el pare.

 
 


Imagina't una esplanada d'uns 50km2, la religió budista molt predominant i 50 reis que hi han gobernat. Cadascun construia pagodes (monuments, temples, ...) i budes per demostrar el devotisme. Només et queda pintar-hi un sol vermell incandescent durant la sortida del sol i globus aerostàtics cobrint el cel. Això és Bagan, una postal de somni.

Aquí a Birmània tinc la sensació constant de que em perdo moltes coses, en part perquè és una cultura molt diferent però sobretot perquè la majoria de gent no parla anglès i jo no entenc els idiomes locals. A llatinoamèrica aprenia moltes coses parlant amb gent local, escoltant una conversació al bus o entenent la persona que predicava. Uns amics em van recomanar contactar amb una noia local, la Nui Nui, perquè ens fes de guia a Bagan i va ser espectacular, em va resoldre un munt de dubtes de coses que veia però no entenia perquè. Segons el budisme tot el que facis a aquesta vida repercutirà a la següent vida quan et reencarnis, per tant la gent són molt amables entre ells i amb els turistes. Quan veuen algú amputat no senten pena perquè creuen que va fer alguna cosa dolenta a la seva passada vida, però de totes maneres li faràn donacions per assegurar-se una bona pròxima vida. La donació de flors és per la bellesa, l'electricitat és pel seny, l'aigua per la llarga vida, etc.

La Nui Nui ens va explicar que ella recorda perfectament la seva passada vida, havia sigut una de les millors amigues de la seva mare que havia mort amb 50 anys poc abans de nèixer ella. Ho recorda fins a tal punt que a l'edat de tres anys li va dir als seus pares que no eren els seus pares i que aquesta no era la seva familia, els pares li van negar en tot moment fins el dia que la seva mare li va dir "si aquesta no és la teva casa, ensenya'm on vius". La petita Nui Nui va portar a la seva mare a casa la seva millor amiga difunta, li van explicar la situació als pares d'aquesta, ells li van posar un bol amb tot de joies i li van dir "agafa les que siguin teves" i ella de seguida va agafar els dos unics anells que pertanyien a la difunta. La Nui Nui va viure dels 3 als 11 anys amb la seva "nova" familia. Una història flipant i encara més quan feia unes hores que havia mort Stephen Hawking, la persona que més ha contribuit a la teoria que no hi ha vida després de la mort.

 
 


Avui he fet un tour a l'illa dels Ogres, el guia és un local de 82 anys que és un encant. Era super interessant anar amb ell perquè coneixia a tot deu i anavem visitant artesans. Un d'ells era una familia que feien pissarres artesanalment amb marcs de fusta. Jo els hi vaig dir que a casa meva també utilitzem les lloses per moltes coses. Al cap d'una estona em ve el senyor amb la familia i em pregunten, "has dit que utilitzeu les lloses per cuinar? I amb el foc no es trenquen?". I jo els hi vaig explicar com ho fem, els hi vaig ensenyar una foto d'uns rovellons a la llosa i flipaven, em van dir que ho provaran. A veure si torno d'aquí uns anys i s'ha posat de moda cuinar a la llosa a Birmània. Pel camí vam recollir a unes senyores per pujar-les fins a una pagoda a dalt del turó, estaven tant contentes que ens van convidar a una espècie de dinar popular que feien. També vam veure que estàven preparant una super festa i la cremació del càrrec més alt del monestir que acabava de morir. Era curiós veure com feien un funeral amb una espècie de falla (com un castell de colors), música electrònica a tot drap i paradetes al voltant. Al vespre, hem anat al cine a veure una pel·lícula birmana (amb subtítols en anglès). Era una història de com feien un documental per concienciar a la població de les males condicions amb les que han de viure les prostitutes a Birmània, que a part de ser discriminades, no tenen drets i sofreixen maltractaments de tot tipus. No sabia què anava a veure i em vaig emportar una molt grata sorpresa, era molt interessant com conseguien tocar un tema tant real però complicat a la vegada, que sigui significatiu i entretingut, afegint parts tipus culebron asiàtic.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Em ve de gust acabar Birmània amb una mica de platja així que he baixat fins a Dawei on he llogat una moto durant 3 dies i he recorregut les platges de la zona. Avui m'he despertat a una tenda de campanya a la platja, el primer que sento són les onades del mar, tinc la boca seca de les cerveses que vam prendre la nit passada a la vora el foc. Obro la tenda i poso els peus a la sorra, em poso el banyador, agafo l'esnorquel i vaig a l'aigua. Al meu voltant hi ha només una platja de somni envoltada de turons selvàtics i penso, això és el paradís i no li podien posar un nom més acertat al lloc, Paradise beach. És l'hora d'agafar la moto i tornar a Dawei, agafar el bus nocturn a Yangon i d'alla un vol curt fins a Vietnam on em trobaré amb la meva germana Maria i el meu cunyat Jordi que venen a viatjar amb mi.
 


[ENGLISH]
I walk between the tea plantations, the jungle and the bamboo forests. I pass by a group of women cultivating the land with traditional costumes and a technique that I've never seen of making circles with the tool, a family that is making sugar cane tablets give me a bit to try, some kids are waving from the distance and laugh when you wave them back, the smile of each local that I see, dogs getting close, buffalos, a group of kids that come to shake my hand, chanting in the monastery and a new smell of some food I've never tried. There are moments that I have the feeling that I'm in the "camino de Santiago" for the fact that I walk many hours a day, from town to town in a rural area, until I suddenly see a Pagoda, local people or a rice field that makes me realize that I'm in Myanmar.

Today, we've gone for dinner in an indian restaurant with some friends from the three days trekking from Kalaw to Inle Lake. Later on, we've gone to take some beers to a really cheap place and after that to a pub in order to meet the israeli couple that we also met in the trek. We arrive there and they tell us that they are about to close, it wasn't even 22h and the israelis weren't there. A group of pretty drunk locals are going out from the pub, we talk with them and they told us that they follow us to the place we were before. They were two girls from Inle Lake that own a hostel, two guys that own a hostel in Yangon (the capital) and want to open a hostel in Inle that's why they take two thai architects with them. When we arrive again in the bar they tell us "we pay for everything"! They start bringing so many beers and food, they were cheering every two minutes and they were super funny. One of the girls "passed away" on the table and we realized later on that she vomited on the table, they took her home afterwards. The place was supposed to close at 23h but they closed the curtains down and we went out almost at 1h. Such a surrealist night!

I've just came back from a very beautiful trekking for two days through the villages of Hsipaw, so I start exploring a bit the town. I go to the Shan palace, a small house of the royal family of the ethnic Shan. They are supposed to close in 10min and I see that the fence is already closed, but I see that there's still some people around the house, so I open the fence and I go to have a quick look. I enter in the house and I meet an old lovely couple that live there, their grandparents were the princes that they built the palace. We talk for a long time and the man told me that the catalans are like the Shan, he asked me many questions and knew perfectly what's happening in Catalunya. I still don't think it's comparable, as the situation here is a bit different because there are many different ethnies, with different religions, hard militaries that have opressed the country for a long time and several violent conflicts between ethnies. The man was comparing it for the fact that the Shan are a part of the burmese population that have been opressed by the militars and have to fight a lot to get their rights.

Today I'm spending the whole day in the train from Hsi-Paw to Mandalay and I'm so pleased about it. The train is old, with broken fans, all the windows opened and an oscillating movement that bouces the wonderful landscape. Besides being the cheapest way of travelling here (2.5€ for a 12 hours trip) I think it's the best, maybe it's not the fastest but you can enjoy the landscape (rural areas, villages, children waving, teenagers playing a kind of footvolley), you have a lot of space and you can interact with locals. The controller has showed me his daughter when in one of the stops has come up with the mother, I've met other travellers, a kid was getting closer looking at the photos I was checking with the tablet until he sat on me and was amazed with the photos of animals, afterwards I was talking for a while with his father.

Imagine a flat area of ca. 50sqm, a dominant buddhist religion and 50 kings governing in 200 years. Each one was building pagodas (monuments, temples, etc.) and budhas for showing their faith. You only have to paint a red flamed sun during the sun rise and hot air balloons covering the sky. This is Bagan, a dreamed postcard.

Here in Myanmar I have the constant feeling that I miss many things, partially because it's a really different culture, but mostly because the majority of the people don't speak English and I don't understand the local languages. In Latinamerica, I learned many things just talking with locals, listening to a conversation in the bus or understanding someone that was explaining things. Some friends recommended me contacting a local girl, Nui Nui, to be our guide in Bagan and it was amazing as she answered many doubts of things I couldn't understand. In buddhism, everything that you do in this life will have a consequence in the next life when you get reencarnated, therefore the people is really kind between them and with the tourists, also because there are not that many tourists. When they see someone without a leg or a hand, they don't feel sorry because they think that this person might have done something wrong (like stealing something) in the previous life, but they will do donations to this person anyway to make sure they have a good next life. Offering flowers are for the beauty, electricity (lights) is for wisdom, water for long life, etc.

Nui Nui explained us that she remembers perfectly her past life, she used to be her mother's best friend that died being 50 years old a bit before that she was born. She remembers it so well that when she was 3 years old, she told her parents that they weren't their parents and that this wasn't her family. The parents denied this all the time until the day that the mother said "if this is not your home, show me where you live". The little Nui Nui took her mother to the home of her best friend, they explained the situation to the parents of the friend, and they puta bowl full of jewels and said "take the ones that are yours" and she suddenly took the only two rings that belonged to the dead friend. Nui Nui lived from 3 to 11 y.o. with her "new" family. An amazing story and even more when some hours before Stephen Hawking died, the person who contributed the most to the theory that there's no life after death.

Today I've done a tour in Ogre island, our guide was a charming 82 years old local man. It was so interesting going with him because he knew everyone and we were visiting artisans. One of them was a family that they were making hand made slates. I told them that at home we use this material for several things. A bit later, the old man comes with the family and asks "did you say that you use the slates for cooking? don't they brake with the fire?". I explained them how we use them and I showed them a photo of some mushrooms that we cook on the slate material and they were so amazed, they told me that they'll try it. Maybe I'll come back in some years and it will be trendy. On the way, we gave a ride to some women to take them to a pagoda on the top of a hill. They were so happy that they invited us o a kind of public lunch. We also saw that they were preparing a huge party for the cremation of the head of the monastery who just died. It was curious seeing how they were doing a funeral, like a burning colorful castle, really loud electronic music and little shops next by. In the evening, we went to the cinema to see a bus¡rmise film (with english subtitles). It was about how they were making a documentary to concienciate the population of the bad conditions that the prostitutes in Myanmar have to face, that besides being discriminated, they don't have rights and often get aggressions. I didn't know what I was going to see and I got a really grateful surprise. It was so interesting how they managed to talk about such a real topic but complicated at the same time, to make it meaningful and entertaining, adding parts of asian soap opera style.

I really want to finish Myanmar with a bit of beach so I've gone down to Dawei, where I've rented a motorbike for 3 days and I've visited the beaches of the area. Today, I've waken up in a tent on the beach, the first thing I hear are the sea waves, I have the mouth dry from the beers that we took last night next to the fire. I open the tent, I put my feet on the sand, I put on the swimming trunk, I take the snorkel and I go to the water. Around me there's only a beautiful beach surounded by jungly hills and I think "this is paradise" and I couldn't agree more with the name of this place, Paradise beach. It's time to take the motorbike and go back to Dawei, take a night bus to Yangon and a short flight to Vietnam where I'll meet my sister Maria and her boyfriend Jordi, that will come to travel with me.