Monday, 14 August 2017

Chile rumb a New Zealand / Chile on the way to New Zealand

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Creuo els andes desde Mendoza per arribar a Viña del Mar tres dies més tard del que esperava ja que la frontera estava tancada primer per neu, després perquè no funcionava el sistema de migracions i finalment perquè se'ls havia congelat l'aigua. En fi, ja ens vam cagar en tot amb una tele local que ens va entrevistar entre tot el caos de la gent que portava varis dies a l'estació, jo per sort vaig aprofitar per fer amics i conèixer Mendoza una mica més.

A Viña del Mar m'allotja el Seba, un noi chileno molt amable. Vam anar a fer sandboard a unes dunes d'allà, vam visitar Viña i Valparaiso, vam probar la gastronomia local i vam sortir de festa, on em vaig trobar a un americà, un dels amics que vaig fer a l'estació de Mendoza.




Valparaiso em va enamorar, és una ciutat on podria viure un temps, així que decideixo quedar-me algun dia més a un hostal d'allà. Cada dia descobria una part de la ciutat, és com un museu a l'aire lliure on tens grafittis impressionants per tot arreu als diferents turons de la ciutat i amb el port sempre abaix. Vaig conéixer al David, un noi d'Eivissa que és clown i ha vingut a actuar a un festival de clown a Chile. Al dia següent em diu que l'han convidat a una variete de circ i si em ve de gust anar-hi. Una estona més tard allà estàvem, a la carpa blava veient circ. Al acabar l'espectacle ens van convidar a menjar empanades a una cuina de vora la carpa on vam conéixer els artistes. Aquella escena em va recordar a un espectacle que es deia cocina pública que vaig veure a la fira del teatre de Tàrrega, el grup que la representava es deia teatro container i era de Valparaiso. Bàsicament consistia en un menjar popular on la gent podia recitar poesia o discursos, tocar música, beure i menjar, i tot sortia d'una cuina ubicada dins d'un container de càrrega de vaixell. Ara entenia el perquè del container, doncs a Valparaiso està ple de containers de vaixell al port. Amb aquestes que una noia em diu que ella havia estat treballant amb els teatro container, jejejeje, sempre em passen aquestes coses. Després anem cap al desé aniversari del teatro museo a veure un espectacle i fer festa per celebrar-ho. Va ser una nit molt divertida! 

 




Al dia següent vaig a la isla negra, una de les cases de Pablo Neruda, on em capbusso a la seva historia. Em va sorprendre especialment el fet del Winnipeg, és el vaixell amb el qual Pablo Neruda va ajudar a més de 2000 refugiats republicans, la gran majoria catalans, a exiliar-se a Chile. Allà vaig conéixer a l'Alexander, un alemà ocupa que construeix vaixells i havia vingut al sud de Chile a aprendre l'ofici. Eren interessantíssimes totes les conversacions que vam tenir, així que a la tornada vam anar al seu hostal a cuinar el sopar i es va acabar montant una festa a l'hostal.

L'Alexander em va recomanar anar a una zona de montanyes 10 hores més al sud, Curacautin, així que cap allà em vaig dirigir. Aquesta zona no és gaire turística així que no hi ha transport públic per anar als parcs nacionals de la zona. Vaig tenir sort de conèixer a una parella francesa a l'hostal que tenien cotxe i volien anar al parc nacional Conguillio, així que vam llogar raquetes de neu i vam anar a fer una excursió tot el dia. El dia següent volia anar a fer una caminata per un altre parc nacional on hi ha un volca nevat, el Lonquimai, així que vaig agafar un bus que em va deixar a l'encreuament i d'allà vaig fer autoestop. Aquí a Chile és alucinant, aixeques el dit i paren de seguida, fins i tot varies vegades m'han parat sense estar fent dit i em diuen que em porten. De tornada no vaig ni haver d'agafar el bus doncs una familia em va portar fins a la porta de l'hostal i em deien que anes amb ells fins a Valdivia, 5 hores més al sud, que em podia quedar a casa seva.

El meu pla inicial era anar uns 5 dies a Santiago, però tot això és tant bonic que vaig escurçant l'estada a la capital. Arribo a Pucón, un poble a la ribera d'un llac i al costat del Villarrica, el volcà més actiu de sudamèrica. Vaig conèixer a gent molt maca allà amb la que vaig fer una excursió a una cascada, vaig fer hydrospeed pel riu amb un instructor que també fa d'instructor a Sort i vaig pujar el Villarrica. És impressionant pujar al volcà totalment nevat, arribar al cràter i veure lava. Fins i tot haviem de portar màscares de gas perquè al girar el vent no podies respirar amb el fum de sulfur.
Ja nomès em queda 1 nit a Xile així que vaig cap a Santiago. La ciutat em va agradar força i vaig aprofitar per quedar amb la Inge, una xilena que vaig conéixer a Belize, que em va portar a menjar peix a un mercat i a conéixer la ciutat.







És hora de fer un canvi radical i anar cap a Nova Zelanda. Aquesta nit tinc el vol així que em poso a fer el checkin però no puc, que extrany. Vaig a buscar l'email de confirmació i m'adono que el vol era la nit passada. No m'ho puc creure!! Miro el google calendar, que et posa els vols que reps a l'email automàticament a l'agenda, i em posa que tinc el vol aquesta nit, és a dir que ha estat un error de google. He estat agafant un munt de vols els darrers anys i em fiava 100% del google calendar perquè no m'havia fallat mai. Agafo la motxilla i me'n vaig de cap a l'aeroport a buscar solucions, la millor opció és pagar 900€ per un nou vol i demanar el reembols del que havia perdut pagant una multa, és a dir que en total perdo uns 500€. Quin remei, pago el vol, però aquí no acaba la odissea. Quan vaig a facturar em diuen que necessito un vol de tornada, jo havia llegit que demostrant que podia pagar un vol de sortida del pais era suficient, i ja tenia el comprovant del banc, però de cap manera em deixaven embarcar, així que un dels responsables que resulta que havia visitat Andorra i el mercat de la Seu, em va aconseguir un vol de tornada que podia cancelar al cap de 2 dies i em retornaven l'import menys 40€. Per un moment vaig estar a punt de dir, a la merda Nova Zelanda i em quedo a llatinoamèrica.

En fi, ja estic rumb a Nova Zelanda, amb un sentiment de que s'acaba una part del viatge increible. Llatinoamèrica, la seva gent i els viatgers que hi he conegut m'han ensenyat un munt de coses i m'han fet reflexionar molt. He viscut cada dia molt intensament i cada vivència m'ha provocat un canvi intern que em constitueix com la persona que soc ara. L'experiència ha estat totalment diferent a fa 6 anys, doncs no soc el mateix i veig les coses de manera diferent. De totes maneres, m'he deixat a propòsit un munt de coses per veure així com coses que m'agradaria repetir uns anys més endavant. Estic molt emocionat pel que m'espera a continuació encara que ja extranyo llatinoamèrica.

[ENGLISH]
I'm crossing the Andes from Mendoza to arrive to Viña del Mar three days later than I was expecting because the border was closed first due to the snow, then because the migration system wasn't working and finally because the water was frozen. Well, we already complained to a local TV that interviewed us between the chaos of people that had been for several days in the station. In the meantime, I took the advantage of making friend and know Mendoza a bit more.

In Viña del Mar, Seba hosted me, a very kind chilean guy. We did sandboard in some dunes, we visited Viña and Valparaiso, tried the local food and partied, where I met an american guy, one of the friends I did in Mendoza's station.

I fell in love with Valparaiso, is a city where I could live in for some time, so I decided staying there some days more in a hostel. Everyday I was discovering a part of the city, it's like an open-air museum where you have amazing grafittis all over the hills of the city with the harbour on the bottom of the hills. I met David, a guy from Ibiza who is a clown and has come to act in a festival in Chile. On the following day, he told me that they've invited him to a circus' "varieté", so a bit later we were seeing circus in the blue tent. At the end of the show they invited us to eat "empanadas" in a kitchen next to the tent where we met the artists. That scene reminded me to a show called public kitchen that I saw in the theatre's fair of Tarrega. The group that were performing it was called container theatre and was from Valparaiso. Basically, it was about a popular meal where the people could say poetry o speeches, play music, drink and eat, and everything came out from a kitchen inside a cargo container from a ship. Now I understood why they had a cargo container, as Valparaiso is full of them in the harbour. One girl told me that she was working with this theatre group, hehehe, it always happens those thing to me. After that we went to the theatre museum to celebrate its 10th birthday. It was a really funny night.

On the following day I went to the black island, one of the houses of Pablo Neruda, were I digged into his history. I was so surprised, specially with the Winnipel, a ship with which Pablo helped to more than 2000 republican refugees, most of them catalans, to exiliate to Chile. There I met Alexander, a german squad guy that build ships and came to the south of Chile to learn the job. We had such interesting conversations, so on the way back we went to his hostel to cook dinner and it turned out into a party in his hostel.

Alexander recommended me going to a mountain area 10 hours south, Curacautin, so I went there. This area is not so turistic so there's not so much public transport to go to the national parks. I was lucky to meet a french couple in the hostel that they had a car and wanted to go to the national park Conguillio, so we rented snow raquets and we went to do an excursion the whole day. The following day I wanted to do a trek in another national park where there's a snowed volcano, Lonquimai, so I took a bus to the junction and I hichicked from there. Here in Chile is amazing, you raise your thumb and they immediately stop. Even sometimes they stom without raising the thumb and they ask if you want a lift. On the way back I didn't even have to take the bus because a family took me to the hostel and they told me if I wanted to go with them to Valdivia, 5 hours more south, that I could stay in their home.

My initial plan was staying for 5 days in Santiago, but all this is so beautiful that I was everytime making shorter my stay in the capital. I arrive in Pucon, a town besides a lake next to Villarrica, the most active volcano in South America. I met really nice people there with who I did an excursion to a waterfall, I did hydrospeed and I climbed the Villarrica. It's impressive climbing a volcano completely covered by snow, arriving at its crater and seeing lava. Even we had to wear gas masks because when the wind was changing the direction you couldn't breath with the smoke of the sulfur.

I only have one night left in Chile so it's time to go to Santiago. I quite liked the city and I took the advantage of meeting Inge, a chilean girl that I met in Belize. She took me to eat fish in a market and to know the city. It's time to do a radical change and go to New Zealand. Tonight I have the flight so I'm doing the checkin but I can't, it's so weird. I look for the confirmation email and I realize that the flight was last night. I can't believe it!! I look google calendar, which introduces automatically the flights to the agenda when you receive the email, and says that the flight is tonight, so it's an error of Google. I've been taking many flights the last years and I trusted google calendar 100% because it never failed. I took the backpack and I went straight to the airport looking for solutions. The best option is paying 900€ for a new flight and asking for the refund of the one I missed paying a fain, in other words I lose 500€. I don't have other options so I pay the flight, but this is not the end. When I went to do the checkin they told me that I need a return flight, I read that justifying that I could pay a flight to go out from the country was enough, and I had the proof from my bank, but they weren't allowing me to take the flight, so one of the managers that he had visited Andorra and my home town, he got a return flight that I could cancel afterwards and I got all the money back but 40€. For one moment I was about to say, fuck New Zealand and I stay in Latinamerica.

Finally, I'm on my way to New Zealand, with a feeling that an incredible part of the trip has ended. Latinamerica, its people and the travelers I met have tought me so many things besides thinking a lot. I've lived everyday in a really intense way and every moment lived has caused me an internal change that it builds me as the person who I am now. The experience has been totally different to 6 years ago, so I'm not the same one and I see the things on a different way. Anyway, I've left on purpose so many things to visit as well as thing that I'd would like repeating in some years. I'm so excited for what's still waiting for me, although I already miss Latinamerica.

Wednesday, 2 August 2017

Argentina: Buenos Aires querido

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Argentina em causa un sentiment extrany que no havia tingut en tot el viatge, al ser el país més semblant al sud d'Europa. A nivell gastronòmic tens bona carn, oli d'oliva, vi, pasta, pizza i cafè expresso. Al nord la gent és més andina però a grans ciutats com Cordoba, Buenos Aires o Mendoza, la majoria de la població és blanca i criolla, fills d'espanyols o italians nascuts a Argentina, és a dir, que amb la boca tancada passo totalment desapercebut. Tenen 4 estacions ben marcades, a la majoria de països de llatinoamèrica més del nord només tenen estació seca i plujosa. L'arquitectura a ciutats com Buenos Aires deixa de ser colonial com a la major part de llatinoamèrica, per una arquitectura que emula l'espanyola, francesa, alemana o italiana. Per un costat, m'hi trobo molt bé, és com fer un "break" de llatinoamèrica i estar a un pais més europeu sense estar a Europa, i m'encanta descobrir com ha evolucionat un país amb tanta influència de casa nostra. Per l'altre, al ser una cultura més semblant i estar tot més "organitzat" em xoca menys el contrast i no em resulta tanta aventura com a la resta de països de llatinoamèrica.

Començo a visitar Buenos Aires amb la cançó Buenos Aires del gallec Xoel López que he entès millor després de visitar la ciutat. Aquí m'allotja el Darío a travès de couchsurfing, és un argentí molt simpàtic, informàtic com jo i que li encanta fer mil activitats com a mi, entre elles teatre i cant. Ell m'obra les portes del seu piset, em dona la clau i fa tot el possible perquè hi estigui molt a gust. Encara queda un dia perquè arribin la Maria i el Jordi, així que aprofito per anar a còrrer, a veure una exposició i fer una mica de vida amb el Darío; cuinem junts, mirem una peli...

Ja tornem a estar la familia unida, així que ens capbussem a la ciutat; passegem entre antiguitats al "rastro" de San Telmo, fem el free tour pel centre i la recoleta, entenem perquè hi ha tanta influència europea a la ciutat, indaguem al "thriller" de la vida de l'Evita Perón, veiem la font de canaletes (una rèplica) a la plaça Catalunya d'aquí, el barri de Boca, Puerto Maderos, entrem al Liceu d'aqui (l'impressionant teatre Colón), una milonga de tango com a "voyeurs" ja que hi havia molt nivell, el jardí japonès, una obra del "teatro por la identidad" i un concert d'acordionistes de tango. Tot això amanit amb menjars i beures, però vam fer un sopar encara més especial amb la familia que tenim a Argentina.












Hi havia una vegada una filla de Banat (la casa de la familia que tenim a la muntanya) que es va enamorar d'un artista. Com que la relació no era molt ben vista a la època i eren molt humils, van decidir anar a fer les amèriques a Argentina. No els hi va sortir tant bé com s'esperaven i no s'acabaven d'adaptar així que van tornar a casa, es van casar, van viure a una casa d'Arseguel i van tenir fills. Un d'aquests fills va decidir seguir els passos dels seus pares i tornar a Argentina, aquí va formar família i es van establir a la província de Buenos Aires. L'Alicia és una filla d'aquest fill i amb la que vam quedar per sopar juntament amb el seu marit Ubaldo.

No em puc creure que ja se'ls han acabat les vacances a la Maria i el Jordi i han de tornar, la veritat és que han estat uns dies increïbles que mai oblidaré, ha sigut un regal gegant compartir una part del viatge amb ells. La despedida em deixa una mica "xof" perquè em fa sentir al màxim com trobo a faltar la familia i els amics, i encara falta temps per la tornada. De totes maneres, aquests dies juntament amb la ilusió pel que queda de viatge m'han donat moltes forces per continuar. Tinc molt clar que faig aquest viatge plenament per la meva felicitat i que no li he de demostrar res a ningú, així que si algún dia no em compensa continuar amb el viatge, no tindria cap problema en tornar abans d'hora.

Però no és el cas, així que agafo un bus rumb a Mendoza, terra de montanya i vi, on un altre noi de couchsurfing, el Leandro, em ve a buscar a l'estació i em dóna allotjament. He passat uns dies fantàstics a Mendoza ja que el Leandro m'ha portat a conèxer la ciutat, els seus amics, hem fet un asado i pizzes casolanes amb la seva familia. Una de les nits es va posar a nevar moltíssim i al despertar-nos l'endemà hi havia un pam de neu, voliem anar a la montanya però van tallar la carretera. Ha parat de nevar i s'ha fos la neu, així que marxo cap a Xile creuant els andes ja que a finals de mes tinc el vol desde Santiago de Xile fins a Nova Zelanda.





[ENGLISH]
Argentina causes me a weird feeling that I hadn't had in all the trip, for being the most similar country to Europe. At a gastronomic level you have good meat, olive oil, wine, pasta, pizza and expresso coffee. In the north, the people is more andean but in big cities like Cordoba, Buenos Aires or Mendoza, most of the population is white and criol (sons of spanish and italian born in Argentina). In other words, with my mouth closed I am totally unnoticed. They have 4 seasons, in most of the northern latinamerican countries they only have dry and wet season. The architecture in cities like Buenos Aires is not colonial like most of the cities in Latinamerica, is emulating the spanish, french, german and italian one. On one side, I feel really well here, is like doing a "break" of latinamerica, being in a more european country without being in Europe and I love discovering how it has evolved a country with such an influence. On the other side, being a more similar culture to mine and being everything more "organized", I have less cultural shock and less adventure than the rest of latinamerican countries.

I start visiting Buenos Aires with the song Buenos Aires of the galician Xoel López, that I've understood better after visiting the city. Here, Dario is hosting me through couchsurfing, is a really kind argentinian, computer engineer like me, who loves doing many activities like me, theatre and singing among them. He opens the door of his home, giving me the key and making all what's possible to make me feel comfortable. I still have one more day for Maria and Jordi to arrive, so I take the advantage and go running, see an exposition and share some time with Dario; cooking together, watching a film, etc.

We are the family together again, so we deep dive in the city; walking between antiquities in the market of San Telmo, doing the free tour in the center and recoleta, understanding why there's so many european influence in the city, getting to know the "thriller" of Evita Peron's life, seeing the canaletes fountain (a copy) in the Catalonia square of here, the Boca's neighborhood, Puerto Maderos, entering the Liceu of here (the impressive Colon theatre), a tango milonga, the japanese garden, a theatre play of the theatre for the identity and a accordion's tango concert. All that mixed with meals and drinks, but we had a very special dinner with the family we have in Argentina.

Once upon a time, a daughter of Banat (the family house that we have in the mountain) that fell in love with an artist. Due to the fact that the relationship wasn't accepted by that time and they werre really humble, they decided going to earn money to Argentina. They didn't succeed as much as they expected so they came back home, got married, lived in a house in Arseguel (a town close by) and had children. One of the sons followed the steps of his parents and went back to Argentina, had a family and settled down in the province of Buenos Aires. Alicia is one daughter of this son and is the one we met for dinner together with her husband Ubaldo.

I can't believe that the holidays have finished for Maria and Jordi, and they have to go back home. Those days have been incredible and I'll never forget them, it has been such a huge present sharing a part of the trip with them. The farewell leaves me a bit down because it makes me feel how I miss my family and friends, although I still have time before I come back. Nevertheless, those days and the will for the remaining trip have given me strength for continuing. I'm completely sure that I'm doing this trip for the sake of my happiness and I don't need to demonstrate anything to anyone, so if any day I feel that the trip isn't worthy, I wouldn't have any problem coming back before the plan.

But it's not the case, so I take a but to Mendoza, land of mountains and wine, where another guy from couchsurfing, Leandro, picks me up in the terminal and gives me accomodation. I've spent fantastic days in Mendoza because Leandro has taken me to know the city, his friends, we've done a barbacue (asado) and home made pizzas with his family. One of the nights started snowing a lot and when we woke up there was a palm of snow. We wanted to go to the mountain but the road was closed. It has stopped snowing and the snow has melted, so it's time to go to Chili crossing the Andes, because at the end of the month I have a flight from Santiago to New Zealand.

Monday, 24 July 2017

Nord d'Argentina / North of Argentina


[ENGLISH FOLLOWS]
Tenia tres dies per arribar de Perú al nord d'Argentina a trobar-me amb la meva germana Maria i el meu cunyat Jordi, així que podia anar amb la calma. Vaig creuar de Perú a Chile i aquí arriba la primera sorpresa, em diuen que el pas pel desert d'Atacama al nord d'Argentina està tallat per la neu, així que la millor opció era donar la volta per Bolivia. Aquesta ruta ja l'havia fet fa 6 anys i la recordava preciosa pero molt llarga, no tenia alternativa si volia arribar a temps així que agafo un bus nocturn cap a Bolivia. Com que el bus no sortia fins la nit, vaig anar a donar una volta per la platja d'Arica i vaig conéixer una parella xilena super simpàtica, em van convidar a cerveses a la platja i després a sopar a casa seva. Ja m'hagués quedat a passar la nit perquè era l'any nou Aimara (una ètnia com els quechua).

Perfí arribo a Salta, porto 3 dies de viatge desde Lima i ja no puc més. La recompensa arriba tant bon punt baixo del bus, allà m'esperaven desde feia estona la Maria i el Jordi! Una abraçada gegant i a l'instant se'm passa el malestar dels tres dies de bus per arribar. Em fa moltíssima ilusió que compartim una part del viatge! De fet, volien venir al Gener a Cuba però la Maria es va fer molt mal quan va caure corrent i encara dura la recuperació.



Abans de venir la familia em va preguntar, què necessites? Què et fa falta? Hi vaig estar pensant i la veritat és que res, jo mateix em vaig sorprendre. És increible pensar que tot el que he necessitat durant sis mesos ho puc portar a les espatlles en una motxilla gran i una petita. Així que els hi vaig demanar el que més trobo a faltar de menjar; bon formatge, pernil i embotits. En tota llatinoamèrica no he trobat bon formatge i no serà perquè no tenen la matèria prima, però el formatge d'aquí és tipus fresc i res de manxego, blau, sec, etc. I no parlem del pernil o els embotits, en fi, com estic disfrutant amb aquest regal!


Un cop visitat Salta, decidim llogar un cotxe per recórrer el nord. Anem direcció nord passant per la Quebrada de Humahuaca, tot un espectacle de carretera, fins a la montanya de 14 colors, sembla que algú s'hagi dedicat a pintar capes de diferents colors a un conjunt de montanyes, és molt espectacular i el mirador està a 4300 metres. El dia següent anem a Salinas grandes, és com el Salar d'Uyuni en petita escala, un desert de sal on extreuen sal en petites piscines i es poden fer fotos molt xules.

Un altre dia anem cap a Cachi, un poblet a 3 hores de Salta. Pel camí ens parem cada dos per tres, ara un mirador, ara una montanya nevada, ara un grup de llames. De sobte, ens traslladem al far west entrant a un parc nacional on està ple dels típics cactus però de fons es veuen montanyes nevades. No m'imaginava que el més maco ens esperava baixant de Cachi a Cafayate per una camí de terra, allà creuem la Quebrada de las Flechas, unes montanyes rocoses que fan unes formes espectaculars degut a l'erosió de l'aigua i del vent.

Cafayate és conegut per produir bon vi i el vi a més altura de Argentina, així que aprofitem per fer una visita i una cata de vins a una de les bodegues locals. De tornada a Salta també vam fer unes quantes parades a veure formacions rocoses curioses i la garganta del diablo, una formació semicircular considerada la porta a l'inframón per una de les ètnies locals. Ha arribat el moment de canviar de zona, així que agafem un bus nocturn cap a Córdoba.







Córdoba és una gran ciutat amb molta vida. Els carrers, places i parcs són plens de gent, hi han mercats d'artesanies i vam topar amb una milonga de tango al carrer, era maquíssim veure un munt de parelles ballant tango tant bé. De moment tots els argentins que hem trobat han estat molt amables amb nosaltres, preguntant-nos si necessitem ajuda i aconsellant-nos amb tot perquè ens sentim a gust. Un exemple és quan vam anar al parlament de Córdoba a preguntar si es podia visitar, la noia de la recepció ens diu que l'home que fa les visites no hi és. De sobte ens diu que ens esperem un moment i després ens diu que la seguim, ella mateixa es disposava a ensenyar-nos el parlament. Entrava a moltes sales; la biblioteca, l'arxiu, la sala parlamentària i la gent ens explicava que feien a cada lloc.

Al voltant de Córdoba hem visitat el que jo anomenaria com pobles peculiars. Un dia vam anar a Cumbrecita i a Villa Gral. Belgrano. Són dos pobles que semblen més dels alps que d'Argentina. Aquí, es va produir una mallorcanització; pots veure cartells en alemà, productes, cervesa i construccions alemanes, fins i tot tenen un Oktoberfest.


La Maria i el Jordi volen cap a Calafate, una part de la Patagonia on hi ha el Perito Moreno, i ens retrobem a Buenos Aires tres dies més tard. Jo no hi vaig perquè els vols eren cars i, donat que ara és hivern aquí i m'han dit que no es pot fer moltes excursions ni acampar a la Patagonia, he decidit que ho deixo per un altre viatge quan sigui estiu allà. Mentrestant he anat a visitar un altre poble peculiar, Capilla del Monte. Aquest és conegut per ser un poble amb unes energies especials des d'on s'ha vist vida extraterrestre. A tot el poble hi han dibuixos d'extraterrestres, estàtues d'ovnis i llocs relacionats amb temes espirituals; tarot, reiki, meditació, etc. A la vora hi ha el cerro Uritorco, una montanya d'uns 2000 metres d'altura que era considerat un lloc sagrat per les poblacions indígenes d'allà, així que vaig decidir fer el cim. Al cim m'esperaven uns condors impressionants que volaven en cercle aprofitant les corrents d'aire calent. S'hi estava molt a gust al cim, així que em vaig quedar molta estona, fins que els pocs turistes que havien pujat la montanya ja no hi eren. Llavors s'estava totalment en silenci i els condors volaven tant baix per sobre el meu cap que fins i tot es podia sentir com tallaven l'aire.


Aquí els busos són caríssims i gairebé no hi han trens, però vaig recordar que uns argentins que vaig conèixer a Perú, em van dir que de Cordoba a Buenos Aires hi havia tren dos cops per setmana, que eren molt barats, però que s'havia de reservar amb temps perquè volaven. Vaig aconseguir un dels bitllets de tren per anar cap a Buenos Aires per trobar-me de nou amb la Maria i el Jordi.

[ENGLISH]
I had three days to reach from Peru to the north of Argentina in order to meet my sister Maria and my brother in law Jordi, so I could go with the calm. I crossed from Peru to Chile and here the surprise arrives, they informed me that the path through the Atacama desert to the north of Argentina was closed due to the snow, so the best option was going through Bolivia. I already did this way six years ago and I remember it was so beautiful but long, I didn't have other alternatives if I wanted to arrive on time so I took I night bus to Bolivia. Due to the fact that the bus was not leaving until the night, I went to walk in the beach of Arica and I met a really nice chilean couple, they invited me to take beers in the beach and afterwards to have dinner at their home. I would have partied with them at night because it was the Aimara's new year eve (an ethnics like the quechua).

Finally I reached Salta, I've been three days travelling from Lima and I'm exhausted. The reward comes as soon as I go out of the bus, there Maria and Jordi were waiting for me for a long time! A big hug and instantly I forgot the three uncomfortable days in the bus. I'm so excited for sharing a part of the trip! In fact, they wanted to come on January in Cuba, but Maria hurted herself a lot when she fell down running and she's still in rehab.

Before they came, my family asked me, what do you need? what do you miss? I was thinking about it and the truth is that I don't need anything, I was surprised. It's incredible thinking that I can carry everything I've needed during six in a big and a small backpack. So I told them the food I miss the most; good cheese, spanish ham and sausages. I haven't found good cheese in all latinamerica, although they have the milk the cheese they do is mostly fresh and there's no "manchego", blue, aged, etc. And let's not talk about the spanish ham or the sausages, well, I'm enjoying a lot with the present!

Once we visited Salta, we decided renting a car to visit the north. We go towards the north passing by the "Quebrada de Humahuaca", a beautiful road until the 14 colours mountain, which seems that someone has painted different color layers, it's really spectacular and the viewpoint is at 4300 meters. On the following day, we went to Salinas Grandes, is like Salar de Uyuni in small scale, a salt desert where they extract salt in small pools and you can do really nice photos.

Another day we went to Cachi, a town 3 hours away from Salta. On the way we stopped every now and then; in a viewpoint, a snowed mountain, a group of lamas, etc. Suddenly, we were transported into the far west, entering a national park full of the typical cactus but with snowed mountains of the background. I couldn't imagine that the most beautiful part was waiting for us on the way down from Cachi to Cafayate on the dusty road 40. There we passed by the "Quebrada de las Flechas", rocky mountains that make spectacular shapes due to the water and wind erosion.

Cafayate is well known for producing good wine, and the highest wine in Argentina, so we took the advantage of visiting a local winery and doing a wine tasting. On the way back to Salta, we also stopped many times to see curious rocky formations and the devil's throught, a semicircular formation considered the gate to the underworld for some local ethnics. It's time to change the area, so we took a night bus to Cordoba.

Cordoba is a big lively city. The streets, squares and parks are full of people, there are artisanal markets and we bumped into a milonga tango in the streed, it was amazing seeing many couples dancing tango so well. Currently, all the argentinians we met have been so kind with us, asking if we need help and giving recommendations to make us feel well. An example is when we were in the Cordoba's parliament to ask if we could visit it, the woman of the reception told us that the man who is doing the visits was not there. Suddenly she told us to wait for a moment and after that we should follow her, she was going to show us the parliament. She was entering in many rooms, library, archives, parliament room and everyone working there were explaining what they were doing.

In the suroundings of Cordoba we've visited what I would call as peculiar towns. One day we went to Cumbrecita and Villa Gral. Belgrano. These are two towns that seem more from the alps than from Argentina. It occured like a part of Mallorca; you can see german signs, products, beer and constructions, they even have an Oktoberfest.

Maria and Jordi flew to Calafate, a part of Patagonia where there's the Perito Moreno, and we will meet again in Buenos Aires three days later. I didn't go because the flights were expensive and, due to the fact that now is winter here you can't do most of the excursions or camping in the Patagonia, so I decided leaving it for another trip. Meanwhile, I visited another peculiar town, Capilla del Monte. This is known to be a town with special energies where some UFOs have been observed. In all the town there are aliens' drawings, UFOs' statues and places spiritually related; tarot, reiki, meditation, etc. Next to it, there's the Uritorco mountain, a 2000m summit considered a sacred place for the indigenous there, so I decided to climb it. On the top, some impressive condors were flying in circles taking advantage of the thermoclines. I was feeling so well in the top, so I stayed there for a long time, until the few tourists that have climbed the mountain disappeared. Then, it was totally in silence and the condors where flying so low over my head that I could hear how they were cutting the wind.

Here the buses are really expensive and there's almost no trains, but I remembered that some argentinians I met in Peru told me that there's a train two times a week from Cordoba to Buenos Aires, which is really cheap, but you had to book well in advance. I got a train ticket and I went to Buenos Aires to meet Maria i Jordi.

Sunday, 2 July 2017

Tornant a la casa peruana / Going back to the peruvian home

 

[ENGLISH FOLLOWS]
Crec que ja m'han picat suficientment els mosquits així que ha arribat el moment de sortir de la selva. A la zona d'Iquitos només es pot arribar en barco pel riu o en avió, així que agafo una barca i varios busos fins arribar a Chachapoyas, si, el nom té tela. Pel camí he fet amics; la Louise d'Alemania, l'Alicia de Madrid, el Harry i el Mateo d'Anglaterra i l'Andrea de l'Esquirol (al costat de Vic). Estem tots viatjant sols i són molt bona gent així que sense buscar-ho formem grupet i visitem la zona junts.

El primer dia anem al canyó de Huancas on vam fer una caminata per anar als miradors. El segon dia anem a Kuelap, unes ruines que sovint les comparen amb Machu Picchu, la veritat és que son impressionants i el millor de tot, és que no hi ha gairebé no hi ha gent. Per arribar allà, vam gairebé estrenar el primer telefèric de Perú que funciona desde fa dos mesos. Sembla que el govern peruà està invertint fort en aquesta zona perquè sigui un nou atractiu turístic, i té tots els números que sigui així. L'últim dia vam anar a la cascada de Gocta, no tenia gaires expectatives d'aquesta i vaig alucinar. És la tercera cascada més gran del món, són dos salts d'aigua que fan en total 771 metres de caiguda, només superada pel salt de l'angel a Venezuela i una que està a Tanzania. Vam fer una caminata de 8 hores per anar als dos salts i em vaig quedar enamorat del lloc, amb quina força queia l'aigua i el paisatge que l'envoltava, ah, i de nou estavem gairebé sols tota l'estona.    






En aquest punt es separaven els nostres camins, així que jo vaig continuar amb l'Andrea cap a Tumbes, el lloc on havia viscut fa 6 anys. Vam arribar molt de nit i vam anar a menjar una hamburguesa a un lloc molt humil que hi anava sovint a la vora de la casa on vivia. La filla de la mestressa, va ficar els ulls com a plats quan em va veure i li diu a la seva mare "es Jordi". En aquell precís moment em vaig adonar que havien passat 6 anys ja que m'arrivaba a la cintura quan vaig marxar i ara era el doble d'alta.

L'endemà l'Andrea va marxar cap a l'Equador i jo vaig anar en busca del meu compadre, el Leo. Ell és el meu millor amic de Tumbes i em va fer "padrino de corte de pelo" de la seva filla Dayana. Al Perú tenen varis padrins, el que li tira l'aigua, el que paga el convit, el que li talla un metxo de cabells, etc. Un cop et fan padrí, passes a ser com de la familia i els pares de la fillola passen a ser el teu compadre i comadre. Feia dues setmanes que el Leo no em contestava al mòvil així que em vaig imaginar que li havia passat algo amb el mòvil. Vaig anar on tenia la paradeta al passeig i havien tret a tots els ambulants del passeig, en una ocasió ja m'havia dit que s'havia canviat de lloc. Vaig reconéixer al de seguretat de la casa de canvi de la vora, li vaig preguntar pel Leo i em va indicar on era la seva nova ubicació. Encara no havia posat la parada així que vaig anar a veure la familia que em llogaven l'habitació, van flipar al veure'm passar per la porta. Em van convidar a esmorzar, vam estar parlant molta estona i al tornar ja vaig trobar al Leo.

Per la tarda vam anar a buscar les motxilles i em vaig instalar a casa seva. S'han comprat una casa més gran que la que tenien abans ja que ara son familia nombrosa, han tingut un nen, el Gary, que ara té l'edat de la Dayana quan vaig marxar, algo menys de dos anys, i l'Adrián, un nen de 14 anys d'un antic matrimoni del Leo. Vaig estar tant bé a la seva casa, és un lloc molt humil però no els falta de res, s'estimen tots un munt, els nens son adorables, molt inteligents i amb personalitats molt diferents. Vaig tenir molt bona entesa amb els nens, l'Adrian volia que li expliqués tota l'estona sobre tots els animals que havia vist al viatge, amb la Dayana jugàvem a jocs de paraules i de matemàtiques i el Gary m'ensenyava tot, m'agafava de la mà i em senyalava les coses. M'han tornat a ensenyar que no es necessiten luxes per ser molt feliços.






Després d'haver visitat tots els amics i haver-me banyat a les precioses platges solitàries de la zona, me'n vaig cap a Lima. Allà m'acull la Juana, una molt bona amiga peruana amb la que ja hem compartit bons moment tant a Perú com a casa, fins i tot ha vingut a una festa familiar a Banat (la casa familiar que tenim a vora de la Seu). També quedem amb l'Ana, una altra amiga peruana amb la que vaig viatjar per Bolivia l'altra vegada i també ha vingut a Barcelona. Si es que al final, viatjar crea vincles molt intensos i et permet conéixer gent molt maca amb la que els camins futurs es tornaran a creuar si un vol.  


Ja ha arribat el moment tant esperat, me'n vaig direcció al nord d'Argentina per trobar-me amb la Maria, la meva germana, i el Jordi (bula), el meu cunyat, per viatjar junts per Argentina.

[ENGLISH]
I think I got enough mosquito bites, so it's time to go out from the jungle. In the area of Iquitos, you only can reach there by boat through the river or by plane, so I took a boat and several buses until I reached Chachapoyas. I've made some friends on the way; Louise from Germany, Alicia from Madrid, Harry and Mateo from the UK and Andrea from  Esquirol (next to Vic/Barcelona). We are all travelling alone and they are really nice people, so without willing it we all joined into a group and we visited the area together.

On the first day, we went to the Huancas canyon where we did a trekking to visit the view points. On the second day, we went to Kuelap, some ruins often compared to Machu Picchu, the truth is that they are really impressive and the best of it is that they are almost empty. To reach there, we almost were the first ones using the first cable car that has been working for only two months. It seems that the peruvian government is investing a lot in this area to become a new turistic attraction, and definately it will be. The last day, we went to the Gocta waterfall, I wasn't expecting so much about it and I really allucinated. Is the third longest waterfall in the world, they are two water falls which sum up 771 meters of fall, only beated by angel fall in Venezuela and another one in Tanzania. We did a trekking for 8 hours to go to both falls and I fell in love with the place, with the strength of the water falling and the landscape surounding it, ah, and again the fact that we were almost alone all the time.

At that point, our ways were spliting, so I continued with Andrea to Tumbes, the place I lived 6 years ago. We arrived really late at night so we went to eat a hamburguer to a really humble place that I used to go, just next to the place I was living. The daughter of the owner opened the eyes like an owl and said to her mother "is Jordi". On that precise moment, I realized that 6 years had passed because she was high as my waist when I left and now she was two times taller.

On the following day, Andrea left to Ecuador and I went to look for my "compadre", Leo. He is my best friend in Tumbes and he made me the best man of cutting the hair of his daughter Dayana. In Peru they have several best men, the one who throws the water, the one who pays the party, the one who cuts a bit of hair, etc. Once you are a best man, you become member of the family, and from that point the parents of the child are your "compadre" and "comadre". Leo didn't answer in the cell phone for the last two weeks, so I guessed something happened with the cell. I went where he used to have the mobile shop in the main promenade but they had taken out all the ambulants from that street, he explained me long time ago that he changed the place. I recognized the security man of the currency exchange place, I asked for Leo and he showed me his new location. He wasn't still there because it was really early morning, so I went to visit the family who was renting me a room. They were allucinating when they saw me entering through the door. They invited me for having breakfast, we were talking for a long time and when I came back, Leo was there already.

On the afternoon, we went to take the backpacks and I went to sleep to his house. They've bought a bigger house because now they are more members in the family. They've had a boy, Gary, who is a bit less that two years, the same age than Dayana when I left, and Adrian, a 14 years old boy of an old marriage of Leo. I was really happy at his house, is a really humble place but there's nothing missing there, they love each other so much, the children are adorable, really intelligent and with very different personalities. I got along so well with the children, Adrian wanted all the time that I explained about the different animals I had seen in the trip, with Dayana we were playing word and maths games and Gary was showing me all around, he was holding my hand and pointing to everything. They've taught me again that you don't need luxuries to be really happy in life.

After having visited all my friends, having swam in the pretty and solitary beaches of the area, I went towards Lima. There I was hosted by Juana, a really good peruvian friend with whom I've shared really good moments in Peru and at home, she has even been in a family festivity in Banat (the family house that we have next to la Seu). We also met Ana, another peruvian friend with whom I travelled in Bolivia last time and she's been in Barcelona. At the end, travelling create really intense links and it allows you knowing really nice people with whom the future paths will cross again if you want to.

The most hoped moment has arrived, I'm going to the north of Argentina to meet Maria, my sister, and Jordi (bula), my brother in law to travel together in Argentina.